Deixeu.vos emportar, oblideu.vos de tot durant una (bona) estona i entreu al mon imaginari (o no tant) d’Irene Solà. Pocs indrets com la Biblioteca de Catalunya per escenificar aquest repte de traslladar la novel.la a l’escena; en concret, l’espai físic d’una zona indefinida d’alta muntanya entre Camprodón i Prats de Molló. I, com en un pessebre, els personatges que per allà circulen (els pagesos, els vius, els morts), els animals (la fantàstica gossa qui sembla sortida de “Terminator”), els núvols, la pluja…això sí barrejada amb l’emblemàtica sorra de la Biblioteca.

L’obra també convida a entrar i descobrir què passà lluny del soroll de la ciutat (els “de la capital” que aterren en un poble, com si fossin els turistes que anaven amunt i avall de la Rambla). A més, els efectes i els instruments musicals acompanyen aquest món màgic i minimalista: la música que ha composat Judit Nedermann i que interpreta fantàsticament bé a la guitarra Amaia miranda, el violí de Laura Aubert…i el ritme, que gairebé no decau i que acompanya a la posada en escena. Es tan fidel a la novel.la d’Irene Solà, tant, que hi ha moments que sembla que l’estiguin llegint.

Magnífica en tots els sentits, si entrem en el joc, viurem un món poètic però també dur, molt dur, el de la muntanya que tan han idealitzat els de la capital. Un món que és un bon tros del cicle de la vida, amb un molt bon i polivalent repartiment on destaca per sobre de tots Diego Lorca. “Canto jo i la muntanya balla” està feta per ser degustada. I és exquisida.