La proposta d’aquest Hamlet, aplaudida internacionalment, assumeix el repte de reescriure Hamlet i el “ser o no ser?” a partir de la mirada, el cos i la veu d’aquests altres protagonistes. Els atorguen el paper de prínceps, persones privilegiades però que tenen limitada la seva capacitat de decisió. Si els reis tenen una sang blava que els diferencia, ells tenen 47 cromosomes, en comptes dels 46 de la resta de mortals. Si la corona lluita per mantenir els privilegis, ells prefereixen sumar-se a la massa i viure sense cap mena de restricció afegida al seu cromosoma. Mostren la seva diferència des de l’humor, com Albert Espinosa i la seva cama amputada (No me pides que te bese porque te besaré, Idaho y Utah, Els nostres tigres beuen llet); aconseguint fer paròdia de la seva diferència com menystenir-la per a eliminar aquest abisme entre les dues realitats.

Com als escenaris Especials, impulsats per Clàudia Cedó, en què són els àngels (Els àngels no tenen fills) o els que poden participar de qualsevol joc i mai pararan perquè són sucre (Mare de sucre). El teatre comunitari és empoderador i ha de pretendre emocionar l’audiència confrontant una realitat que és compartida en el dia a dia però no prou empatitzada, assumida. La identificació teatral és el mirall que s’esberla en adonar-se d’aquesta distància. Els col·legues de Jaime Cruz no van aconseguir trencar la distància emocional amb el públic de l’estrena (amb massa professionals del sector que no sabien com entomar les propostes naturals de la producció: sortir a fer d’actors espontanis, ballar al final de la tragèdia, respondre a les preguntes obertes a públic…). Segurament, en les properes funcions hi haurà una resposta més orgànica, menys forçada, que ajudi a combregar sense manies.

Pujar la diversitat a l’escenari implica fe el teatre més gran, ampliar la perspectiva, refrescar els codis, revisar la dramatúrgia. Chela de Ferrari va accedir al desig d’un acomodador d’un teatre de Perú (Jaime Cruz) a pujar a l’escenari. S’havia fet un fart de vendre programes de mà i, ara, ha tingut l’oportunitat de ser portada d’aquells programes. Ho ha fet amb companyia (amb altres companys que tenen la Síndrome de down) i partint d’un dels texts que, diuen, l’havien apassionat més: Fer de Hamlet. El teatre comunitari permet convertir el no professional en actor per uns instants. En mantenir una màgia en què l’escena és una tarima on fer denúncia i reivindicació. L’actor i director Òscar Molina es va trobar en una situació similar a la de De Ferrari. Un jove volia ser actor i que el dirigís. Aquest propòsit el va aconseguir amb La crua realitat, un bonic i senzill retrat de la seva èpica odissea fins a aconseguir pujar a escena, una altra peça empoderadora, que atrapa.

El repte d’aquests muntatges és aconseguir atrapar l’espectador, a partir d’algun polsim d’expressió artística. Poc queda del Hamlet en aquesta versió. Els personatges com Ofèlia, Claudi, Gertrudis, l’amic Horaci, l’espectre del pare… Sense Laertes no hi ha duel amb traïció, perquè, de fet, Hamlet mai mata Poloni amagat rere les cortines. Si tots som Hamlet (la corona del príncep va rotant entra tots els membres), en realitat qualsevol peça hagués pogut valdre. El vincle entre la trama de l’obra i la peripècia comunitària és més aviat pobra, a diferència (per exemple) de l’excés de vulnerabilitat del H+G, un Hansel i Gretel protagonitzats per nois amb diversitat funcionals que els feien més febles davant la maldat de la bruixa del conte.