[Crítica revisada corresponent a l’estrena del Grec 2022]

Enmig d’una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar a Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia.

Els vuit actors del muntatge, set d’ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l’espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se’ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l’apuntador). Per tot plegat, aclareixen, l’espectacle utilitza el sobretitulat, cosa que garanteix als espectadors un perfecte seguiment.

Tots vuit intèrprets són crescuts i fets amb la companyia peruana. Un d’ells, l’actor Jaime Cruz, era acomodador i venedor de programes de mà al mateix Teatro La Plaza del Perú i amb ell i la valentia de la directora Chela de Ferrari es pot dir que va néixer aquest projecte arran que Jaime Cruz tenia la vocació de ser actor.

Amb aquest «Hamlet» singular, és un dels que ha vist complir el seu somni. Tots fan, en algun moment, de Hamlet, i d’alguns dels altres personatges de l’obra de Shakespeare. Exposen sense subterfugis els seus dubtes al príncep danès i ho fan no només seguint el guió convencional de l’original de l’obra sinó a partir de la seva pròpia condició d’actors.

El ser o no ser de Hamlet, doncs, passa a ser el ser o no ser d’ells mateixos amb dubtes existencials que podrien ser també els dubtes existencials de qualsevol altre grup de joves com ells: ¿què passa amb l’amor?, ¿què passa amb el sexe?, ¿cal fer sempre el que diuen els pares? ¿quan deixaran de considerar-los criatures?… I encara els queden recursos i trapelleria per jugar una mica amb l’auditori, sempre que l’auditori, esclar, estigui disposat a canviar la fredor i la timidesa per la calidesa i la comprensió.

Algunes projeccions acompanyen el guió establert i algunes picades d’ullet dels vuit intèrprets transporten els espectadors a versions cinematogràfiques de «Hamlet» i alguns noms que s’hi han fet cèlebres al llarg del temps. Es completa així una dramatúrgia que ben aviat sembla que deixi «Hamlet» de costat i que configuri una manera de veure i viure la vida a partir de l’especificitat amb què els protagonistes la viuen. L’epíleg amb ball inclòs és una invitació oberta a espolsar els prejudicis del cos i a entendre millor la diversitat. (…)