I tant que ho és! Sobretot si al darrera arrossegues motxilles que no et deixen estar bé ni amb tú mateix ni amb el teu entorn. Com succeeix en exemples recents, sobretot cinematogràfics (ara mateix em venen a la memòria títols com “Pan de limon con semillas de amapola”, però n’hi han molts i molts més), el pa, el forn, la massa són elements recurrents a l’hora d’explicar històries personals i resoldre.les partint de la base del leit motiv que dona peu a l’obra: “El pa som nosaltres”. O el que és el mateix, per fer pa no són necessàries unes bones mans, sinó que qui ho el fa, estigui bé amb ell mateix.

Per tant la idea de Cristina Clemente i Marc Angelet no és nova, però aquí vé l’habilitat dels creadors: confeccionar una història en principi humorística, i després donar.li un tomb amb dos objectius: la diversió i la reflexió per part del públic.

En aquest sentit, oli en un llum. La història enganxa en un públic un cop més ansiòs per passar una bona estona, potser res més. Un públic entregat que des del primer moment riu la situació, la de tres persones completament diferents, que es troben en la terapia del pa i ben bé no saben què fan allà. Els primers minuts són clau per la complicitat amb l’espectaodr i això s’aconsegueix amb escreix. I encara hi ha un altre motiu per l’èxit: l’elecció del repartiment. De forma sàvia, Clemente i Angelet han convocat un cast que reuneix tres formes de vida diferents, tres edats diferents. La de la dona madura però insatisfeta amb el seu matrimoni (Gonyalons), la del home que ho ha tingut tot en aquesta vida però no se’n surt, fins al punt de no saber qui és exactament (Roger Coma) i finalment la de la jove que sota la imatge d’inseguretat, amaga altres motius que anirem descobrint (Andrea Ros). Tots tres durant uns minuts li obren el camí per què l’arribada del guru (o forner) Abel Folk sigui del tot victoriosa. I en aquest sentit, Folk no té gaires problemes per fer.se amb les regnes de la situació.

Es aquesta màgica combinació d’aquests quatre elements el que dona sentit, brillantor i la diversió a l’obra. De Folk el públic adora aquesta serena veterania que enlluerna (i de pas, deixem.ho dirho, enlluernen aquests fantàstics músculs que exhibeix, estaat de forma envejable!). De Gonyalons el public recorda els més de 40 anys de brillant trajectòria artística i ella no els decep. D’Andrea Ros es valora la seva condició d’actriu més que emergent. I finalment, què dir de Roger Coma, a qui el públic riu les gràcies des dels primer instants. Acostumats a veure’l sobretot aquesta temporada a la petita pantalla, i en altres registres ben diferents, aquí provoca la fàcil riatlla (tal com suceïa a “Laponia”, també amb Cristina Clemente). Tant és així, tot un pèl exagerat, que el públic li riu totes les gràcies a Coma i aquest respòn, agraït, amb uns quants gags més.

I així transcorre l’obra, d’una durada correcte, amb diversió i tocs de dramatisme que conviden a una certa reflexió. No pretenien res més i ho han aconseguit. Tal com succeeix a la també exitosa “La pell fina” a la Flyhard, es demostra un cop més que la majoria de públic ara mateix no està per una altre cosa que passar una bona estona, i això és el que passa. Deixarem la reflexió del per què ho necessita o per què prefereix aquesta i no altres obres, per una altre ocasió. Això sí, compte amb els problemes amb l’aire acondicionat a la sala. En aquestes èpoques tan caniculars que vivim, si a un teatre plé de gom a gom (qui diu que la gent no va al teatre?) no hi ha pràcticament aire, l’espectacle no es gaudeix al cent per cent.