Alberto Conejero i Xavier Bobés han construït una mena de cuc en el temps que trasllada a l’experiència heroica i silenciosa del professor Antoni Benaiges a Bañuelos de Bureba (Burgos). Rescaten una història empoderadora traient de sobre la pols de l’oblit. Engeguen el gramòfon i ballen un tango empoderador i que possiblement, sense pretendre-ho, posava el professor al cairell de l’abisme. Només va caldre una primera ventada del cop militar perquè resultés un dels 400 professors executats en l’esclat de la Guerra Civil. El mar: visió d’uns nens que no l’han voist mai narra els èxits i els dubtes d’aquest professor convençut d’educar alumne a alumne per fer una societat més lliure, gràcies a la tècnica Freinet, en què una rudimentària impresora passava a ser el motor d’aprenentatge i de compartir coneixement entre canalla, mestre i població.

Bobés és un seductor manipulador d’objectes i emocions. Ja ho ha fet a Cosas que se olvidan fácilmente. El seu material parteix de les restes dels naufragi sigui en una fusteria de tradició familiar del Barri Vell de Girona (El solar) de les fàbriques tèxtils del Vallès (Monstres), de restes d’una masia abandonada (Insomni) o de deixalles de la ciutat (El cap als núvols, El rei de la soledat). Al seu parlar pausat contrasta la velocitat en què les càmeres que s’amaguen dins de maletes o al canell de l’intèrpret sobrevolen sobre piles de materials. La peça necessitava un actor que personifiqués Benaiges. Sergi Torrecilla, (habitual de La Perla 29 amb títols com Només la fi del món, Filumena Marturano, Caïm i Abel) assumeix aquest repte des de la contenció. El seu entusiasme i la seva tragèdia queden recloses en un espai ignot, desconegut que el públic (com aquells alumnes de 6 a 12 anys que feinejaven acabades les classes, a casa) té ànsia d’absorbir.

Les pràctiques d’aquest professor toparien frontalment amb l’autoritarisme i el poder cacic del poble. A Bañuelos de Bureba (Burgos). Perquè els fills eren capaços de contradir la mare que els deia que no anés a escola, que nevava però deixaven d’anar a excursió sota amenaça d’una pallissa del pare, segons recullen alguns dels seus escrits, publicats a Gesto i Recreo entre el 1934 i el 1936. Mentre el treball de La Barraca seria celebrat com a mèrit pedagògic de La República, el treball abnegat, militant quasi vocacional (el sou de mestre no cobria es necessitats mínimes i el propi Benaiges demanava ajuts a familiars, company i amics) no va tenir prou temps per fer escola. L’alçament militar va eliminar-lo d’arrel.

El treball pivota sobre el llibret d’El mar, unes redaccions que els alumnes van escriure del mar, un element natural que no podien comprendre, que no havien vist mai. La seva ingenuïtat té una potència teatral, efectivament (aquests textos també completaven la instal·lació de Khaled, camí de refugi, per cert). I dóna bona part al desenllaç perquè si Benaiges encara estava a Bañuelos el fatídic 18 de juliol era perquè volia muntar una comitiva amb els alumnes per ensenyar-los el mar. No hi van poder anar. No queda clar si els pares els hi haguessin donat permís. Va ser el feixisme el que va aplacar sense miraments aquest somni.