El text d’Anja Hilling és d’una radicalitat absoluta. Planteja una situació, quasi en forma de crònica periodística, narrada cronològicament, que la seva representació podria emborratxar. El director Julio Manrique ha optat per una contenció, seient, durant bona part de l’obra, els intèrprets en una cadira. Però la sensació de viatge de l’espectador és constant. Hi ha una velocitat que evoca a la de Carrer Robadors o, més enrere a aquella inesperada adaptació d’El curiós incident del gos a mitjanit.

En aquesta narració hi emergeixen les veritats més profundes dels personatges; fins i tot les que ni ells mateixos en són conscients al principi de la festa. En cap moment afluixa la tensió de la narració. En les dues hores del muntatge. I, paradoxalment, el quadre té espais per a relaxar la consciència amb una coreografia (de Ferran Carvajal) quasi hipnòtica amb una Mima Riera que s’apodera l’escenari des del silenci. Puntualment, tots els altres intèrprets s’hi sumen i conflueixen en un moviment que pot recordar a la devastació o al moment de calma abans de sucumbir. Un preciós mirall desolador. L’incendi és devastador i preciós alhora; quasi incomprensible com per comprendre que és un bomber el que mor a les flames per apagar un foc que ha provocat la negligència d’aquest grup de privilegiats, de professions liberals i progres. L’audiovisual envolvent i els reflexes de llums dota d’acció que va en consonància al passatge de cada escena. Aconsegueix quadres preciosos en moments dolorosos com aquella Una gossa en un descampat, de Clàudia Cedó.

Animal negre tristesa no és una denúncia al canvi climàtic; en tot cas sí que és una apel·lació a la responsabilitat dels humans davant de la cura de la Natura. La buidor es torna insuportable. Enmig d’un incendi apareixen les veritables prioritats, encara que ja no se sigui a temps de protegir-les. Quan els personatges perden la seva orientació i el seu escut d’èxit social es descobreixen vulnerables com un cabirol, com un ocell que ha perdut el niu i no sap on aturar-se, que necessita aigua per a respirar. Que arrossega una cria morta creient que potser algú la podrà ressuscitar. La contundència és inapel·lable. Però en comptes d’excedir-se en escenes de plors cridats, de ràbia i violència, emergeix un dolor que aclapara els personatges, que els converteix en infants a mercè del destí capriciós. Hilling no és reconcilia pas amb els seus protagonistes i els deixa desorientats, devastats com el bosc i les bèsties que provaran de refer-se, si hi arriben, la primavera vinent.