Vista el dimarts, 7 de desembre de 2021, al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.

Pocs qualificatius més que ‘magistral’ se li poden posar a un treball tan corprenedor i honest com ‘Prostitución’, interpretat per tres bones actrius que s’han posat a la pell (i a les cuixes) de diverses professionals del sexe que van entrevistar, i que s’ha tingut el detall de publicar (els noms, i en alguns casos, les fotografies) als crèdits finals de l’obra. Que un espectacle duri dues hores i quart de rellotge, i no només no et cansi, sinó que et mantingui l’ai al cor (per elles i la seva vida) en tot moment, tant insistint en les seves dures condicions de treball (per cert, no reconegut encara, no interessa i fa rics a indesitjables de tota condició i escala social, com passa, per exemple amb les drogues) com en els freqüents motius de burles de sí mateixes i de les rareses dels clients, ja és tot un mèrit. Teatre documental ben fet, i contrastant -un pot percebre-ho millor o pitjor, en aquest cas el públic del TNC semblava no adonar-se de la subtilesa- la posició que defensen a una banda les feministes blanques que (com es diu) mai han treballat de putes, i a l’altra les que han decidit lliurement (si és que això és possible) empoderar-se a través de donar allò que els clients volen a canvi de poder tenir diners i independència, si es pot demostrar que no és el mateix. 

Crida l’atenció que s’interpretin tan i tan bé els personatges (variats, contraposats, dolorosament reals) per part de les actrius, en un acte de sororitat que s’agraeix, i que els autors i director de l’obra siguin homes. O també que la presència de la figura del ‘chapero’ sigui tan fugaç, o que no aparegui en cap moment la ‘clienta’ de la prostitució, tant amb homes com amb dones, que existeix, i que una mínima atenció -o reflexió- hauria hagut de tenir en un document amb vocació d’universalitat i exhaustivitat com aquest.

Però per la resta, el text mira el problema de cara… bé, les moltes i variades cares, que aquest ofici ‘més vell del món’ presenta. D’entre totes, potser les que més angúnia produeixen són aquelles on els homes abusen i violen noies, pensant-se que en tenen dret, ja siguin nenes encara verges o prostitutes que són, al capdavall (com bé es mostra fent un resum de missatges importants de l’obra) dones, és a dir persones, com elles expliciten. O la denúncia d’alguna víctima de la tracta, planificada i executada per homes del seu propi país, país per cert dins de la UE… una altra cosa que ‘Europa no permetrà’. Es veu que amb les dones sí que es pot.

També es donen estadístiques, molt necessàries a l’hora de visualitzar la dimensió del comerç sexual, i una de les més significatives és que ara mateix, només un 20% de les dones que s’hi dediquen són nascudes aquí, i la resta són immigrants amb la doble marginació de no poder obtenir papers i ser estigmatitzades per una societat que hipòcritament usa i els paga els seus serveis d’amagat.

Un gran treball que compta amb l’espai escènic i sonor que necessita, ni més ni menys, ja que l’important és sentir-les a elles i les seves històries, o veure en directe les seves converses o el que ens han de dir. Però no puc deixar de destacar l’entrega que fa als seus personatges, com la resta, però amb un plus difícil d’explicar, la Carmen Machi, capaç de fer-nos veure un home vestit de dona condemnat des de nen (i d’aquí sobretot el drama) a ser el que és… un ‘maricón’ com li diuen al seu país, volent ensenyar a una novella els quatre elements fonamentals de l’ofici. Pot arrencar-nos les llàgrimes i els riures en un sol acte.

‘Prostitutas’ és molt més, però un resum mai no li faria justícia. Aneu a veure-la!!

REFLEXIÓ PESONAL: Resulta que obres com aquesta no són ‘recomanables’ per a infants/joves de menys de 16 anys, però resulta que hi ha nenes que són abusades i prostituïdes des d’edat molt més precoç, si s’han d’enfrontar a la crua realitat tan aviat, com és que no poden veure el que els passa a d’altres des de la distància i el confort de la platea d’un teatre?