Mar Gómez i Vero Cendoya han unit forces per recordar un cop més a un dels grans de la música rock and roll: “El Rei”. Podria semblar un altre acte de nostàlgia, disfressades amb aquella vestimenta blanca característica i imitant els moviments sincopats i de maluc que tan bojos portava als seus seguidors. I en canvi, en el rerefons, executen una maniobra de qüestionament dels fenòmens fans, sense renunciar mai al sentit de l’humor i la llibertat creativa.

Seria fàcil imaginar-se ser un altre. Viure de manera diferent, sobretot riques i famoses. La veritat és que les dues artistes ho són prou: en compromís amb la dansa i reconeixement entre el sector. Però es fa més difícil creure que la seva dedicació a les coreografies, el compromís social i l’humor les hagi omplert el banc de dòlars. En l’arrencada de l’espectacle resulta delirant i enginyós el vídeo que amb un QR demanen visualitzar: dues reines de la fama, en limusina, anant cap a Fira Tàrrega. Les imatges van ser gravades a Cal Trepat just el primer dia de representacions.

Tenen una química especial que es contagia en aquest “revival” auster, però emotiu, que han dissenyat i que culmina en la interpretació de “Love me tender” amb l’acompanyament del violí electrònic d’Adele Madau. Només són dues ballarines, exclamen. Exuberants, això sí, de sinceritat i nul•la pretensiositat. La garantia per endinsar-s’hi en una operació com aquesta. 

L’espectacle és farcit d’aquell toc de simpatia i positivitat que és tant d’agrair i que (hi he insistit en diverses ocasions) casa tan bé amb la dansa contemporània, però alhora és tan complicat. Aquella tendència d’alguns creadors de transcendir amb to greu i tots els tons del gris, que Mar i Vero transformen en color i un pèl de bogeria. Sense que mai renunciïn a la crítica subjacent amb la qual embolcallen el conjunt.

JORDI SORA i DOMENJÓ