La persona més important del món per a una fan sempre serà el seu ídol. I aquestes fans oprocuraran emular-lo vestint, movent la cadera i cantant al karaoke les seves balades. Vero Cendoya (La partida, IF, Bogumer) i Mar Gómez (Sempreviva; Entre tu i jo), dues coreògrafes que els hi agrada introduir a la dansa alguna pastilla teatral de text i també polsim d’humor, arriben amb un vehicle on el públic els està esperant. Al Sismògraf, anaven amb una limusina; A Tàrrega, van fer via amb un imponent tractor.

De seguida que arriben i que saluden, com si fossin veritables stars de Hollywood agafen el micro i s’expliquen. és necessari prqupe duen aquella jaqueta amb ales d’angel daurades a l’esquena, tant estrafolària. Per a elles, el rei és Elvis. El seu déu és Elvis. Elles volen ser Elvis i ballar i enamorar, i emocionar i trencar la sqüpència amb un cop de cadera. La peça és fresca i busca la connexió amb els espectadors. Juguen a representar-se (és impossible que hi hagi dos Elvis, però els s’hi senten i el reivindiquen) i a compartir aquest joc exagerat amb l’audiència que riu i que, si cal mou els malucs dissimuladament des de la darrera filera o asseguts a les cadires a l’esplanada de Cal Trepat.

Elles, és clar, es confessen que no ho poden ser pas Elvis. ue no són tant famoses ni tant riques. Però no renuncien a cantar una balada i a donar, per fi, una pàtina de dansa contemporània que commou a partir de la tonada de Love me tener al violí, interpretat en directe. És el moment que busquen tocar la fibra i aconsegueixen emocionar; el públic accepta el canvi de codi i celebra que les dues ballarines tinguin els seu momment d’instrospecció amb aquesta dansa que mira cap endins.