Aloha from Hawaii

La persona més important del món per a una fan sempre serà el seu ídol. I aquestes fans oprocuraran emular-lo vestint, movent la cadera i cantant al karaoke les seves balades. Vero Cendoya (La partida, IF, Bogumer) i Mar Gómez (Sempreviva; Entre tu i jo), dues coreògrafes que els hi agrada introduir a la dansa alguna pastilla teatral de text i també polsim d'humor, arriben amb un vehicle on el públic els està esperant. Al Sismògraf, anaven amb una limusina; A Tàrrega, van fer via amb un imponent tractor. De seguida que arriben i que saluden, com si fossin veritables stars de Hollywood agafen el micro i s'expliquen. és necessari prqupe duen aquella jaqueta amb ales d'angel daurades a l'esquena, tant estrafolària. Per a elles, el rei és Elvis. El seu déu és Elvis. Elles volen ser Elvis i ballar i enamorar, i emocionar i trencar la sqüpència amb un cop de cadera. La peça és fresca i busca la connexió amb els espectadors. Juguen a representar-se (és impossible que hi hagi dos Elvis, però els s'hi senten i el reivindiquen) i a compartir aquest joc exagerat amb l'audiència que riu i que, si cal mou els malucs dissimuladament des de la darrera filera o asseguts a les cadires a l'esplanada de Cal Trepat.Elles, és clar, es confessen que no ho poden ser pas Elvis. ue no són tant famoses ni tant riques. Però no renuncien a cantar una balada i a donar, per fi, una pàtina de dansa contemporània que commou a partir de la tonada de Love me tener al violí, interpretat en directe. És el moment que busquen tocar la fibra i aconsegueixen emocionar; el públic accepta el canvi de codi i celebra que les dues ballarines tinguin els seu momment d'instrospecció amb aquesta dansa que mira cap endins.

Mar Gómez i Vero Cendoya han unit forces per recordar un cop més a un dels grans de la música rock and roll: “El Rei”. Podria semblar un altre acte de nostàlgia, disfressades amb aquella vestimenta blanca característica i imitant els moviments sincopats i de maluc que tan bojos portava als seus seguidors. I en canvi, en el rerefons, executen una maniobra de qüestionament dels fenòmens fans, sense renunciar mai al sentit de l’humor i la llibertat creativa.Seria fàcil imaginar-se ser un altre. Viure de manera diferent, sobretot riques i famoses. La veritat és que les dues artistes ho són prou: en compromís amb la dansa i reconeixement entre el sector. Però es fa més difícil creure que la seva dedicació a les coreografies, el compromís social i l’humor les hagi omplert el banc de dòlars. En l’arrencada de l’espectacle resulta delirant i enginyós el vídeo que amb un QR demanen visualitzar: dues reines de la fama, en limusina, anant cap a Fira Tàrrega. Les imatges van ser gravades a Cal Trepat just el primer dia de representacions.Tenen una química especial que es contagia en aquest “revival” auster, però emotiu, que han dissenyat i que culmina en la interpretació de “Love me tender” amb l’acompanyament del violí electrònic d’Adele Madau. Només són dues ballarines, exclamen. Exuberants, això sí, de sinceritat i nul•la pretensiositat. La garantia per endinsar-s’hi en una operació com aquesta. L’espectacle és farcit d’aquell toc de simpatia i positivitat que és tant d’agrair i que (hi he insistit en diverses ocasions) casa tan bé amb la dansa contemporània, però alhora és tan complicat. Aquella tendència d’alguns creadors de transcendir amb to greu i tots els tons del gris, que Mar i Vero transformen en color i un pèl de bogeria. Sense que mai renunciïn a la crítica subjacent amb la qual embolcallen el conjunt.JORDI SORA i DOMENJÓ

Desembarquen en una rutilant limusina rosa, caracteritzades de cap a peus d'Elvis Presley, pantalons i camisa blanca, capa brodada de pedreria virolada, un pam de tupè, ulleres de sol, fent gestos per apaivagar un públic assedegat: el de l'històric concert del 14 de gener de 1973 al Honolulu International Center, que van seguir milions de persones als Estats Units, Àsia i Oceania gràcies a la retransmissió en directe via satèl·lit.Tipes que, com a dones, no se'ls faci cas, Mar Gómez i Vero Cendoya decideixen posar-se en la pell de l'ídol del rock, un home d'entre la llarga llista de noms masculins -i que s'entretenen a enumerar- que han fet la història. En un ball sincronitzat, les dues intèrprets desgranen els hits gestuals de Presley, cops de malucs, ventades a una guitarra imaginària, sacsejos d'espatlles, senyals de victòria, la paròdia els surt rodona (amb l'energia efervescent inclosa).Després d'una deriva cap a moviments cada cop més testosterònics, mostren l'altra cara de l'Elvis, l'Elvis del Lonely Man, al ralentí, embotit, caient en picat, saturat d'èxit i d'ell mateix. Ni el "One, two, three" és capaç ja d'arrencar la màquina. Elvis -Vero Cendoya- s'entafora a la limusine i surt amb una bossa de snaks que endrapa d'esma. Tot s'esmicola.Elvis Presley, l'home més poderós del món? Això és qüestionable com a premissa de sortida, però en tot cas, i seguint l'estela del tipus d'espectacle social que interpel·la el públic, Cendoya i Gómez proposen un recorregut fester pel personatge, les dues cares de l'estrella, en un exercici original que desemboca en una autoafirmació femenina.