La motxilla de l’Ada és, per ara, la peça més compromesa de Teatre al Detall (de nou acompanyats per La Tresca i la Verdesca –ara amb el sobrenom de Els tietes). Xavi Idàñez i Txell Botey van derivar la seva companyia de teatre cap al familiar, arran de la seva paternitat. A mesura que les seves criatures creixen, els muntatges guanyen en complexitat dramatúrgica. I ara, proposen una accidentada conferència dels pares de l’Adam i l’Ada. Una sensible peça escrita per Jordi Palet i amb la direcció de Joan Maria Segura. S’han sabut acompanyar molt bé en els seus darrers treballs per signar peces ambicioses, també en la posada en escena. La música en directe és tota una festa (i un privilegi) i les projeccións són indispensables per aprofundir en el món i els descobriments de la persona protagonista que el representa el pare, la mare i la pròpia motxilla. Preciós i revelador. Emociona per moments i diverteix, en altres (enganxifosa cantarella la de les colònies d’estiu!). Aquella motxilla que resulta traumàtica a El pequeño poni, en aquesta peça acaba tenint una ànima esclatant.

De fons, la discussió del gènere d’un fill/a i les pressions (voluntàries o no) de la societat que encarrila a un tipus de vestuari, de joc i de comentaris si és fill o si és filla. Els pares primer no se n’adonen, després intentgen dissimular-ho i, finalment, enfronten el repte alliberant l’ànima i retirant els prejudicis amb un discurs generós i fet a partir de l’escolta.

A Llepafils, parlaven de la nena que tenia manies en el menjar; a L’endrapasomnis, dels malsons infantils; a La nena dels pardals, escenificaven el conte homònim que parla d’un fet històric a la Xina de fa dècades. Ara, afronten un tema de debat social, que obliguen a revisar comportaments i normalitzar situacions, que fins fa dos dies es prenien com de drames familiars en la intimitat. La forma teatral és molt àgil, festa des de l’honestedat dels pares que van canviant el filtre de les ulleres al costat de la seva criatura, de 9 anys. No especulen en què passarà al futur. Símplement, decideixen conviure el present i eliminar els prejudicis per donar seguretat i estima a qui més ho necessita (i que fins llavors, es refugiava en els secrets de l’àvia i dels dibuixos). I aconsegueixen emocionar amb un silenci immens i esclatar d’alegria amb el vídeo final. Hi ha molt a aprendre. Sempre. Aquesta és la joia de viure i de veure històries petites i invisibilitzades al carrer sovint, que esclaten a l’escena amb una vitalitat corprenedora.