Vist el diumenge, 30 de maig a la Mostra d’Igualada.

Basada en una història real, molt propera als dos components de Teatre al Detall (el cas conegut d’una nena, que casualment era amiga de la filla de tots dos) entrem amb un tema que fins ara podria semblar inadequat per a infants petits, a partir dels 5-6 anys, com és el trànsit d’un nen que es diu Adam, i que ja des de ben petit té clar que és una nena, que gràcies al recolzament d’una amiga -i tot s’ha de dir, l’acceptació natural de les companyes d’escola-, decideix que ha arribat l’hora de que se li reconegui. De fet és lògic que es pensi que els infants ho puguin entendre (cadascun al seu nivell) perquè la mateixa protagonista n’és una, de nena, que aproximadament des dels 7 als 9 anys va fer el trànsit.

I de fet els infants el que volen és saber com és el món al qual han vingut a parar, i entendre’l. I l’acceptació de la diversitat, ben explicada, pot prevenir moltes fixacions sobre què és un nen, i què una nena (i totes les variants possibles), que malauradament encara sembla mentida que joves i adults no entenguin.

Un propòsit, doncs, molt valent: fer un espectacle especialment necessari, per a un públic inopinadament jove, i a sobre, basat en una història real. I els primers que han d’entendre i acceptar com és la seva filla, han de ser pare i mare, un ofici que no té manual ni escalafó.

La posta en escena està molt treballada, amb multitud de recursos escènics, entre els quals hi ha una molt bona utilització del vídeo i la veu en off, el fons escenogràfic, els objectes diversos i com s’il·luminen, i la presència (com en altres casos, opcional) dels músics de La Tresca i la Verdesca, en directe.

Tot gira, buscat expressament, al voltant d’una motxilla que anomenen al principi, i que van repetint durant tot l’espectacle, creant la curiositat d’un públic que es pregunta què hi haurà dins. Tot s’acaba concretant en unes colònies escolars. I precisament si algú està madur per acceptar que l’Adam ara és l’Ada, són les seves companyes.

Dit això, al menys en la funció que vaig presenciar, em vaig preguntar si la presència dels músics era rellevant per a explicar la història, i si la proximitat amb els protagonistes reals, i el respecte degut, era un avantatge o un obstacle per a fer una versió on la creativitat artística dels implicats en el projecte va haver de cenyir-se, conscient o inconscientment. La narrativa en alguns moments no fluïa lleugera i compassada, com en el cas d’un espectacle anterior seu, absolutament rodó: ‘L’endrapasomnis’, basada en un conte de Michael Ende.

Vagi però, la meva felicitació per a fer aquest espectacle, insisteixo que valent i necessari, i que a més aporta una posada en escena tan gran com els seus propòsits, i a jutjar per la reacció del públic assistent, totalment reeixida.