La companyia Teatre al Detall no enganya: els dos impulsors de la idea d’aquest espectacle familiar, Xavi Idàñez i Txell Botey, han explicat honestament que per crear aquesta nova proposta del seu celebrat catàleg familiar es van basar en l’experiència personal d’uns amics seus que van viure la descoberta que el seu fill de 9 anys volgués fer el pas trans per convertir-se en nena. D’aquí ve que el seu espectacle «La motxilla de l’Ada» sigui el testimoni del petit Adam —avui segurament un adolescent— que un dia va perdre la “m” (Ada) i ara es diu Carla.

¿Però com es transcriu a un registre teatral i musical —el grup La Tresca i la Verdesca són uns habituals autors de banda sonora dels espectacles més coneguts de la companyia— un tema com el del gènere “trans” en un moment que és en ple debat social i polític i amb la intenció de fer-lo arribar als espectadors primerencs?

La resposta la dóna tot l’equip de la companyia: amb sensibilitat, sense sensacionalisme groc, també sense prejudicis, fugint del clixé de teatre “infantil” i adreçant-se tant als que poden ser interpel·lats en despertar-los el que porten amagat dins com als adults que els han d’acompanyar en aquest trànsit com als que no en viuran mai l’experiència i en seran observadors.

L’espectacle ha rebut els elogis des de la seva estrena —primer a la Mostra d’Igualada’21 i després dins el Festival Grec’21 al mateix SaT! on ara s’ha reposat en una breu temporada— i s’afegeix com un recurs imprescindible als intents anteriors d’àlbums il·lustrats, algunes novel·les per a joves i fins i tot alguna pel·lícula que ja s’han acostat de puntetes al tema. Atenció, doncs, al tresor que amaga aquesta “motxilla” de Teatre al Detall tan útil per facilitar la feina educativa dels centres d’ensenyament, dels pares i mares, dels tutors i tutores, dels monitors i monitores…

Una motxilla té un sentit metafòric. La comencem a portar tan aviat com posem els peus a terra. I l’arrosseguem tota la vida. La motxilla de l’espectacle també té aquest sentit metafòric. I els dos intèrprets van fent els papers de tota la història, una quinzena llarga: els dubtes dels pares en descobrir el seu fill que vol fer el trànsit, el paper del mateix protagonista —ara Adam ara Ada—, les anècdotes amb la relació amb el món i la gent que els envolta… I aquí és on el guió de Jordi Palet (Farrés Brothers) va fent evident les pors, els dubtes, les contradiccions, les incomprensions i les valentes decisions a l’hora de fer el trànsit. ¿N’hi ha prou a enterrar la motxilla per treure’s el pes del damunt? En tot cas, és un pas imprescindible per descarregar la llosa penjada a les espatlles i plantar cara al futur.

Amb acompanyament de projecció d’il·lustracions, amb animació, amb les peces de la música de La Tresca i la Verdesca, una dotzena llarga, i unes lletres que són tan reveladores com el mateix guió, amb una subtil il·luminació, amb una escenografia senzilla perquè la força rau en el fons de la història i amb la direcció de Joan M. Segura Bernadas, «La motxilla de l’Ada» és un crit adreçat a una societat que també necessita fer el “trànsit” quan els pares de l’Ada s’adrecen als espectadors demanant que no cal que ho entenguin, només cal que ho respectin. De «La motxilla de l’Ada» ningú no en surt indiferent perquè és d’aquells espectacles únics i irrepetibles capaços de fer canviar la mirada del món que, per herència cultural, els espectadors puguin arrossegar… a la seva motxilla particular, esclar. (…)