Desembarquen en una rutilant limusina rosa, caracteritzades de cap a peus d’Elvis Presley, pantalons i camisa blanca, capa brodada de pedreria virolada, un pam de tupè, ulleres de sol, fent gestos per apaivagar un públic assedegat: el de l’històric concert del 14 de gener de 1973 al Honolulu International Center, que van seguir milions de persones als Estats Units, Àsia i Oceania gràcies a la retransmissió en directe via satèl·lit.

Tipes que, com a dones, no se’ls faci cas, Mar Gómez i Vero Cendoya decideixen posar-se en la pell de l’ídol del rock, un home d’entre la llarga llista de noms masculins -i que s’entretenen a enumerar- que han fet la història. En un ball sincronitzat, les dues intèrprets desgranen els hits gestuals de Presley, cops de malucs, ventades a una guitarra imaginària, sacsejos d’espatlles, senyals de victòria, la paròdia els surt rodona (amb l’energia efervescent inclosa).

Després d’una deriva cap a moviments cada cop més testosterònics, mostren l’altra cara de l’Elvis, l’Elvis del Lonely Man, al ralentí, embotit, caient en picat, saturat d’èxit i d’ell mateix. Ni el “One, two, three” és capaç ja d’arrencar la màquina. Elvis -Vero Cendoya- s’entafora a la limusine i surt amb una bossa de snaks que endrapa d’esma. Tot s’esmicola.

Elvis Presley, l’home més poderós del món? Això és qüestionable com a premissa de sortida, però en tot cas, i seguint l’estela del tipus d’espectacle social que interpel·la el públic, Cendoya i Gómez proposen un recorregut fester pel personatge, les dues cares de l’estrella, en un exercici original que desemboca en una autoafirmació femenina.