L’any 2016, el diputat Gabriel Rufián, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va deixar anar aquesta autoidentitat des del seu escó del Congrés dels Diputats de Madrid: «Sóc xarnego i independentista». Si bé el terme “independentista” ja era usual aleshores, el terme “xarnego” havia caigut en desús des de feia molts anys. Però no per això s’ha de negar que durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, era un coixí lingüístic força estès quan això de la “correcció política” encara no s’havia inventat.

No era estrany, doncs, entre els cinquanta i seixanta, escoltar amb un cert menyspreu com des de classes mitjanes o altes es definien com a “xarnegos” alguns dels immigrants que van arribar a Catalunya fugint de la pobresa de la postguerra civil espanyola a la qual el règim franquista de la Dictadura els havia condemnat. La frase “sóc xarnego i independentista” en boca d’un nét d’aquella immigració va sonar com una bufetada entre ses senyories. Xarnego i independentista era un còctel de mal pair per a segons quines fines oïdes cavernàries.

El cas és que Gabriel Rufián bevia de les fonts del partit que encara avui representa. El més que probable pròxim Honorable president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, també d’Esquerra Republicana de Catalunya, és un altre nét d’aquella generació, cosa que dóna a entendre quina és la capacitat d’acollida i de fusió que ha tingut Catalunya històricament i que moltes veus actuals que s’autoatorguen el dret de ser només elles “constitucionalistes” o “unionistes” voldrien ara esquinçar.

«Forasters vindran…» es diu la proposta de teatre-document de la dramaturga Marta Galán. El cas és que anem tard. Que els néts d’aquella generació d’immigrants rescatin de l’oblit les penúries que van passar molts dels seus pares i avis és tan necessari com no entretenir-nos a deixar en un altre oblit noves masses d’immigrants que viuen una nova etapa de penúria entrampats per la tenalla de les dues grans crisis que han marcat la primera quinzena del segle XXI: la immobiliària del 2007 i la pandèmica del 2020. Dues grans crisis que unides conformen un perillós globus explosiu quan la ja malmesa economia sigui el punxó que el faci esclatar.

Hi ha tantes similituds entre la immigració interior dels anys cinquanta i seixanta i la immigració exterior actual que es fa impossible no relacionar-les amb una visió de l’escarment del passat i amb una reflexió sobre el present que ja és futur.

I, si no, ¿quina diferència hi ha entre el Centre de Classificació d’Indigents del Palau de les Missions del règim franquista —un edifici fruit de l’eufòria del 1929 abans del crac— que va actuar a Montjuïc entre el 1952 i el 1957 —per sort es va enderrocar el 1967— i on es calcula que milers de persones provinents del sud d’Espanya, allà traslladades, sense acreditació de feina o residència, van ser expulsades i tornades als seus llocs d’origen tan diversos com Andalusia, Galícia o Extremadura, comparat amb l’encara obert Centre d’Internament d’Estrangers del govern espanyol a la Zona Franca? O també, ¿quina diferència hi ha entre el barraquisme dels anys cinquanta i seixanta comparat amb les okupacions i els desnonaments o els assentaments actuals en descampats perifèrics com el que ha estat desallotjat més recentment de les Glòries?

Per això deia que anem tard. Marta Galán i el seu equip artístic habitual han donat veu a protagonistes d’aquella immigració que va arribar amb farcells i maletes a l’Estació de França de Barcelona atapeïts en combois de màquines de fum de carbó i seients de fusta dels populars trens “Sevillano” o “Malagueño” després d’un viatge inacabable amb el cor encongit per haver de deixar enrera el lloc on van néixer, però també amb l’esperança de trobar una manera millor de viure per a ells i per als seus.

Van ser molts els que se’n van sortir. I potser també molts els que van veure frustrada la seva esperança. El règim franquista els va estendre la mà enverinada per una banda i els va utilitzar per als seus propòsits per una altra. I el xoc que a vegades es va crear entre el “foraster” i el “nadiu”, com el xoc que en moltes ocasions es produeix ara, va alimentar la política dictatorial durant uns quants anys, de la mateixa manera que alimenta la més populista actual. Potser sí que, davant l’oblit, l’únic testimoni que en queda és el que va desenterrar Gabriel Rufián al Congrés de Madrid dient que era “xarnego”.

El muntatge de Marta Galán i el seu equip trenca una part d’aquest oblit. Amb els testimonis —que no intervenen directament a l’escenari com havia fet Juan Carlos Martel en muntatges afins de caràcter social— o amb les accions entre documentals i poètiques de Susanna Barranco —per cert, una néta de la immigració barraquista—, Núria Lloansi i Juan Navarro, a més de la mateixa Marta Galán.

Escenografia, utillatge, il·luminació i projeccions —influència cinematogràfica de Labarrancofilms— aporten la memòria de l’època per als qui la van viure i hi intenten acostar els més joves que no la van viure: la pedra negra del peó de carretera, el roig encès que crida a la revolta, el so de la ferralla de fons, els cops del pic, el retrunys de la pala… Tot amb aire de performance, amb gest i moviment, i de to més domèstic i sensible com el testimoni de la minyona de davantal blanc i còfia obligatòria, al servei dels patrons i paradigma de l’explotació de l’època.

Muntatges teatrals com aquest, que es mouen entre el documental i la ficció, corren el perill de ser condescendents o, ben al contrari, pamfletaris. Marta Galán ha anat amb peus de plom per no caure ni en una cosa ni en l’altra. Per una banda, és inevitable que es contraposi la feblesa de la generació immigrant a la presumpta fortalesa de la burgesia catalana, sempre que es tingui en compte el lligam que va existir d’una bona part d’aquesta burgesia amb el franquisme, que avui encara cueja amb successius canvis de camisa.

El perill és pensar que l’obrerisme de l’època només té una cara —la de la immigració— i que Catalunya era la Suïssa del sud en plena postguerra. Res més lluny d’això. Després de l’èxode republicà i la desfeta de la guerra civil, la pagesia i l’obrerisme catalans de llarga tradició es van haver de refer sota el jou de la Dictadura, sovint amb la bota repressiva al damunt per la seva condició de població considerada “roja” i sovint també amenaçats per simple fet d’utilitzar públicament la llengua del país. La despoblació rural va ser progressiva. Moltes pageses es van reconvertir en minyones, obreres de telers o netejadores d’escala, i molts homes d’antics oficis menestrals es van reconvertir en porters de cases nobles, peons de magatzem o obrers industrials.

D’aquí neix la barreja de tants cognoms actuals que detecten la fusió dels dos orígens. D’aquí vénen també els moviments veïnals dels barris i les seves reivindicacions i la lluita per la dignitat que tantes vegades es va portar a terme amb l’esforç dels uns, els que acabaven d’arribar, i el dels altres, els que hi eren. Aquesta combinació colze a colze és la que fa, molts anys després, que alguns néts d’aquells immigrants se sentin orgullosos de ser “xarnegos i independentistes”. És a dir, «De fora vindran…», sí, però a ells, contràriament al que diu la veu popular, de casa no els trauran. (…)