…i perdoneu pel rodolí del títol, però és així. “Forasters vindran” és teatre de denuncia i d’homenatge alhora. Homenatge i record a tots aquells emigrants que després de la Guerra Civil i durant el franquisme, els anys 50 i 60, van arribar a Catalunya procedents de diferents indrets de la península, i dels quals segons l’obra no se n’ha parlat prou i si s’ha fet, no se n’ha parlat bé. I d’aquí vindria la denuncia: l’autora i directora Marta Galán i els intèrprets, encapçalats per Susana Barranco, exposen que a Catalunya hi havia un sentiment antimigratori.

I encara van més lluny: comencen girant la vista cap al darrera però denuncien comportaments similars més aviat propers amb noms i cognoms; per exemple, el de Jordi Pujol. I tot això ho expressen a través del teatre documental, recollint les imatges i els testimonis d’un seguit de supervivents, i ho combinen amb l’autobiografía de la mateixa Susana Barranco, neta i filla d’emigrants, i que sempre ho ha viscut en primera persona. I es descobreixen coses amagades i que ens remouen, com per exemple el “Palacio de las Misiones” a Barcelona, que es va convertir en una presó on anaven a parar els emigrants sense papers…

Brillant a l’hora de tractar el tema i barrejar les imatges amb la interpretació (personalment, només hi trobo una llacuna: algun temps mort que fa perdre una mica el ritme de l’obra), “Forasters vindran” també es va beneficiar (almenys,mel dia de l’estrena) dels testimonis presents a la sala, que interactuaven i parlaven en veu alta comentant les fotografies de quan eren joves. Com en tota peça de denúncia, però, hi haurà gent que estigui d’acord amb el que veu…i d’altres que no…però aquí sorgeix la gran riquesa de l’obra: doncs això, teatre per debatre.