Marta Galan fa una dècada que s’ha centrat en un treball molt social. Ara, com a autora resident del Lliure, ha volgut fer una nova versió del teatre comunitari i, probablement per les causes legals que vol denunciar, ha hagut de recular la visió dels joves que avui venen a Barcelona a treballar i progressar, com ho van fer els joves dels anys cinquanta, que avui ja són jubilats. Acompanyant els testimonis de la gent gran, Susanna Barranco exposa el cas dels seus pares i exposa les contradiccions. Amb ella, Núria Lloansí i Juan Navarro, hi ha una contundència que és tota una garantia.Però es perd la frescor i la valentia de les àvies de l’Antic Teatre (Souvenirs). La forma, que alterna fotos i citacions amb una posada en escena molt física, simbòlica, té molta potència. L’aire social, ara, pren to polític. I és oportú. Catalunya és la que és gràcies a l’esforç de tothom, sense excloure procedències, ni cognoms (per bé que se’ls margini abans i ara, per desconfiança). Les referències periodístiques dels anys 30 sonen insultants, a dies d’avui. Però no val donar-les per definitives quan els autors se n’han retractat (que és molt més constructiu). Molt més greu és que aquest to de les cites, avui, es continuin reproduint en algunes capçaleres per veus prentment autoritzades (i això no apareix a Forasters vindran i de casa ens trauran).

Sens dubte, demostrar que hi ha un mirall (una pila de causes que es repeteixen en l’estigmatització del nouvingut) és una terrible troballa. Sembla que no se n’hagi après, en dècades. Però convertir l’exemple en categoria porta a un reduccionisme pervers i erroni. Perquè la mirada de desaprovació cap a les classes dirigents catalanes anul·la l’existència i la potència de l’obrerisme català (fa un segle de la vaga de La Canadenca, per exemple) o de la solidaritat (la reclamació de drets als barris dormitori del anys 60, es van dotar de serveis gràcies al veïnat i també a la solidaritat que s’hi va sumar). Si Catalunya fos entre rics catalans i pobres estrangers, seria un país insostenible. Per això, empipa comprovar aquest desenfocament dramatúrgic. Avui, la Catalunya integradora és la que ha fet que molts fills d’arreu reclamin uns drets socials i democràtics que el govern espanyol (el més progressista de la història, es fan dir ells mateixos) els endarrereix.