Traduir la contemplació de la Natura amb un puntejat de guitarra. Aquesta és la inspiradora arrencada de l’adaptació de la novel·la d’Irene Solà (amb dramatúrgia de Clàudia Cedó), que ja ha esdevingut un bestseller calalà. Joan Arqué (Qui ets?, Encara hi ha algú al bosc) i Guillem Albà (Calma!, Pluja, Trau però tambe Sketchofrènia) s’han atrevit posar a escena la fantasiosa i cruel mirada d’uns personatges subjectes a la imprevisibilitat de la Natura, transformada en llegendes de dones d’aigua, de bruixes i cabirols: La humanitat transforma en miracle allò que no pot entendre. La proposta permet resseguir les vides atzaroses de la Sió, la Mia, l’Hilari i el Jaume. Han ajustat els capítols per explicar les seves peripècies i, puntualment, deixant instant de màgia, aquelles petites gotes beneïdes en una primavera esclatant.

El muntatge es representa a la Biblioteca de Catalunya (amb uns arbres que pengen de les parets fent ombres a l’escena, constantment). Juguen amb un espai abstracte, que es transforma des de la simplicitat, una forma de treballar de La Perla29 d’Oriol Broggi. L’espai juga amb el mínim per expressar el màxim. Albà i Arqué recorren a uns titelles màgics per donar cos als animals (cabirols i gos). Massa puntualment, deixen els personatges en repòs i traspassen a moviment les sensacions que pot generar les muntanyes del Pirineu. Les vides que s’exposen al llibre, dures, de molt poca conversa, es traspassen als cossos de Laura Aubert, Ireneu Tranis, Anna Sahun, Caterina Tugores, Diego Lorca i Amaia Miranda. Són un equip que sap equilibrar-se i alternar paraula, gest i música, amb les aportacions musicals de Judit Nedderman (la petita orquestra amb violins, violoncel i tambor té un toc medieval que recorda aquell Comte Arnau que havia dirigit Arqué, anys enrere). La peça roda amb eficàcia i amb la suficient delicadesa per a què els personatges es deixin estimar. Hi ha moments de divertida caricatura com a dedicatòria als pixapins, a les dèries de nena adolescent o a la cuiositat impúdica de Lluna, la gossa.

La dificultat de la peça s’ha resolt de manera eficaç, però s’ha deixat perdre aquella sensació d’estranyesa. Li falta el punt amarg i desesperant de La mort i la primavera o de Solitud. Hi ha moment preciosos, una interpretació molt ben interioritzada i expressada però que no respira prou la vida perquè embriagui al públic, aquesta vegada. Si els personatges no poden ser complexos, no se’ls hi dóna contradiccions que no hi són a la novel·la, caldria mantenir la raresa de la Natura fent juguesques amb la vulnerabilitat dels que l’habiten. Solà expressa la màgia de la Natura a través d’una història molt ben trenada i intrigant. L’adaptació rescata la trama obviant que és la Natura la que captiva al lector. I ara, ofereix comptades gotes de màgia, quan el text n’insinua torrenteres.