Sylvia no pretenia trencar l’harmonia. Ella, símplement, va respondre a una mirada estranya d’una personalitat (que ella desconeixia). Ell durant mesos guarda el secret i manté una relació cordial i d’estimació a casa amb el seu fill (que li qüestiona el seu gust pels nois) i amb una dona que s’estima i amb qui sap que pot disfrutar de la intel·ligència i l’humor la resta de la seva vida. Però Sylvia hi és, i no se’n vol despendre. Martin n’ha quedat atrapat, cegament enganxat.

Bon rotllo i sensació de satisfacció personal en la llar d’un prestigiós artitecte. Només, en tot cas, una olor estranya al jersei del guanyador del Premi Pritzker. L’arquitectura, en realitat, és el de menys en aquesta vetllada que anirà enfosquint-se a partir d’una descoberta insòlit (una confessió estranya, però que Jordi Bosch viu com si fos ben certa). I, més que gelosia, desperta repugnància. Tot passa ben a prop del públic, sense oportunitat de tirar d’ofici i fer riure. La gràcia explota, en tot cas, per corrosiva. El castell de cartes es desmunta, com en un camp de batalla. La direcció d’Ivan Morales (que defensa una lectura per a un gran públic, com ja va fer amb La calavera de Connemara o La partida d’escacs) aposta pels personatges i destil·la una elegància més aviat austera en l’espai. Emma Vilarasau sap mantenir el duel amb Bosch en un equilibri en què costa triar amb qui empatitzar, si s’elimina les convencions morals de la societat. El fill (Roger Vilà, una troballa, sap desesperar-se contenint un personatge sensible) és una víctima que veu com els seus ídols es deixen ferir. La revelació, en tot cas,sí que treu una pàtina de’hipocresia que es mantenia en la família. Les mitges veritat esclaten quan l’amic íntim (Jordi Martínez) confessa, o traeix. 

Aquest muntatge, que ja va tenir un notable èxit al romea, amb el debut de Josep Maria Pou d’adaptador i director (a més de protagonista) juga, ara, a la proximitat. La desorientació de Martin no el mareja, si no que el fa convèncer amb el que ell estima (més que en el que està deixant de creure). És una mirada al moll de l’os que provoca riures i exalta l’enteniment de la dona, aparentment, centrada, tolerant i amb un sentit de l’humor amb el marit a prova d bobes. Fins a aques esclata aquest esdeveniment en el moment més inesperat de les seves vides. Ai, Sylvia!