De la suma d’un bon text, uns bons actors i un director generós difícilment en pot sortir una mala (o mediocre) proposta teatral. És una fórmula molt òbvia, certament, però no per això és tant habitual a les taules com seria d’esperar. En el cas de La cabra o Qui és Sylvia?, que s’ha estrenat a La Villarroel, la suma es compleix a la perfecció i, per tant, el resultat és de manual.

L’obra del dramaturg nord-americà Edward Albee –ja coneguda dels espectadors catalans per la versió que se’n va estrenar l’any 2005 al Teatre Romea amb Josep M. Pou (traductor del text) i Marta Angelat– explora a través de la comèdia els límits de la tolerància en què ens movem com a societat i, d’aquesta forma, posa de relleu la doble moral imperant i la màscara que vestim. Tot plegat a partir del tour de force escènic entre Martin i Stevie, una power couple el millor moment vital de la qual s’ensorra per un secret sorprenent, impensable i impredictible. 

La clau de volta del muntatge està en la generositat del director. Iván Morales vol que el text llueixi en tot el seu esplendor i sap que perquè això passi cal cedir tot el protagonisme al bon fer dels actors, en en el benentès té els millors intèrprets per bastir les rèpliques d’Albee i aconseguir que aquesta comèdia d’aire inofensiu però amb una càrrega de fons demolidora remogui les consciències dels espectadors i els enfronti a les seves pròpies incongruències. Morales també imprimeix ritme al conjunt i aposta pel brutalisme a l’hora d’escenificar el terratrèmol de magnitud irreversible que explica la peça d’Albee. 

Jordi Bosch i Emma Vilarasau responen al repte amb la solvència esperada. Bosch va ficant-se en el personatge a mesura que avança la trama i, després d’uns primers compassos tremolosos, acaba bastint amb encert un rol d’extrema complexitat dramatúrgica. Vilarasau surt a escena al cent per cent, resolutiva i coherent. I tampoc es queden curts ni Jordi Martínez ni Roger Vilà, que va agafant forma a mesura que el text li permet. 

Damunt d’una obra d’estructura convencional (plantejament, nus i desenllaç perfectament acotats) i argument aburgesat, la posta en escena busca fugir del realisme imperant a nivell formal amb una il·luminació i un espai sonor (imponent feina, en aquest darrer aspecte, de Clara Aguilar) orientats a subratllar el text i, amb ell, la feina dels intèrprets. Aquesta opció no realista, però, s’entrebanca en una escenografia d’aires espacials que no suma en el conjunt.