Fa anys que roda aquest espectacle que permet ensenyar totes les habilitats d’aquesta artista multifacètica. Fa somriure molts clops amb la sornegueria d’una dona que sedueix o es deixa seduir pel que serà el seu marit, però captiva quan es presenta, com a dona cansada, recolzada aun balancí d’una residència on tots la duen tenir per pesada per les seves dèries explicades en loop. Cansada de viure però esperant que la néta la visiti. Prova, fins i tot de fer-se l’empàtica dels familiars que han anat a veure les companyes del pati.

Al darrere d’aquella àvia tant reconeixible en moltes de les internes de les residències, hi ha una vida íntegra, dura, compromesa, militant i que reivindica la memòria perquè la història no es repeteixi. Valldaura té molta habilitat per desplegar-se en altres personatges o canviar d’edat amb breus transicions a partir de la música o la llum. Reconstrueix el passat fent titelles amb un tovalló i la poma o ombres darrere del llençol estès.

Valldaura és una actriu habitual de la Sala Fènix. Perquè a més de transformar el cos i veu per representar un personatges de diverses edats té una notable habilitat amb el mim i el gest (Mary Frankenstein Shelley). És compromesa també amb peces de verbatim amb la companyia Mos Maoirum (Mos Maiorum, Gentry i, recentment, Turba). En aquesta Iaia, però, l’actriu es desplega tant i com vol, portant l’espectador de la broma barroera (“on està el conillet?”) a l’emoció més sensible (que el tanca amb el fosc final). La humanitat pren forma d’una àvia, divertidament emprenyadora, però que té un record i una vida que necessita ser escoltada. Des del testimoni petit, familiar, es fa un retrat d’una època que va dels moments anteriosa de la Guerra Civil a l’actualitat. Sense pretendre-ho, Valldaura ha construït un espectacle pensat per a lluirt totes les seves habilitats i persuadir el públic des de cada porus de la seva sensibilitat.