El mèrit de Jordi Prat i Coll a Els Jocs Florals de CanProsa va ser el de transgredir la cultura catalana, amb el ball d’envelat d’orquestra (que cada cop utilitzava un repertori més intranscendent musicalment i descatalanitzant). Va fer llenya, amb intel·ligència, de totes les englantines d’or del segle XXI, com havia fet Santiago Rusiñol en la seva burgesia benestant de l’època. No és el cas d’aquest drama íntim de La Rambla de les Floristes. El director repeteix posant a escena un text de Josep Maria de Sagarra (La fortuna de Sílvia, 2016) i insistint en un teatre txekhovià, el de les escenes íntimes que queden esapçades perquè arriba una tercera persona inoportunament. Però l’emoció buscada no arriba a traspassar,corre tumultuosa pendent avall paral·lela a l’ànim dels espectadors, no els interpel·la

Prat i Coll prova de sublimar la Rambla. De donar-li un aire oníric. Perquè, defensa, i és una bona idea, que cadascú la coneix i identifica per uns referents ben personals. Ell hi deixa transitar, com si fossin espectres, els antics ocellaires, els enllustradors de botes…. i un subtilíssima referència a l’atemptat del 17A. Probablement, és el que pertoca per no escapçar la trama dramàtica d’Antònia, aquesta florista xerrameca i generosa que enamora cràpules i s’enamora platònicament. No és fins al final que ella comprèn que l’únic amor vàlid és l’ingenu, el que no espera res a canvi. I ella comprèn que només és la mateixa Rambla la que pot redimir la seva soledat.

La forma de presentar la peça ensenya una Rambla prou despullada, amb uns plataners sempre pelats (la trama s’allarga per l’estiu, tardor i hivern) del 1864. Sagarra volia que els seus conciutadans es veiessin reflectits amb una època anterior. Prat i Coll manté el joc amb el vestuari (per bé que deixa els actors amb les sabates de carrer, amb la idea de jugar a fer teatre, però que només queda apuntada). També respecta l’ús del vers (que és prou directe, sense gaire refilada). La majoria dels personatges són massa plans. Cal celebrar la normalitat en què es veu actors fen personatges femenins i viceversa, o incorporar actrius racialitzades sense cap necessitat dramatúrgica, com també feia amb les Sey Sisters a Canprosa.

L’Antònia té una germana bessona que és Doña Rosita la soltera, de Lorca (TNC, 2014). Si Joan Ollé va saber jugar amb la profunditat per copsar l’amargor final de la protaqonista lorquiana, Prat i Coll la deixa més plana, consolant-se ella mateixa i sense fer escarafalls al carrer. Potser la dificultat ha estat que els personatges de Sagarra tenen encara massa presència i no interactuen pràcticament amb els fantasmes del passat, aquells que tota persona incorpora a la seva Rambla particular. I per això la riuada passa sorollosa i ben ordenada però sense esquitxar, com correspondria.