Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

informació obra


Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera. L’any 1935, la companyia de Margarida Xirgu va estrenar Doña Rosita al Teatre Principal Palace de Barcelona i aquesta va ser l’última obra que estrenaria en vida.

Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Joan Ollé
Composició musical:
Paco Ibáñez, arranjaments musicals de Dani Espasa
Assesor de moviment:
Andrés Corchero
Ajudant de direcció:
Iban Beltran
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Nora Navas, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat, Albert Triola
Sinopsi:

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada.

Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.

Premi de la Crítica 2014 a actriu de repartiment (Merc+è Arànega). Premi de la Crítica 2014 a actor de repartiment (Oriol Genís). Premi de la Crítica 2014 a vestuari (Míriam Compte). Premi de la Crítica 2014 a il·luminació (Lionel Spycher).

Crítica: Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

03/03/2014

Treball net per un Lorca amb personatges enganyats i regust a Txèkhov

per Jordi Bordes

La mirada que ha fet Joan Ollé del clàssic (l'últim text que va veure estrenar Federico García Lorca) és molt neta, pura. Permet que arribi nítidament les imatges poètiques i que hi respiri una certa emoció. Però aquests protagonistes han perdut un punt de tensió, de contradicció. Són,  més aviat, personatges enganyats. El destí els ha malbaratat la vida. Per això, sona molt a Txèkhov, de L'hort dels cirerers o de L'Oncle Vània (el mateix Ollé en va fer una versió fa una dècada al Lliure de Montjuïc). La veu seca i aspra de Paco Ibáñez ajuda a traslladar el drama ingenu a la terra més pragmàtica. Això i la mirada de la ama (com ja ens té acostumats, meravellosa Mercè Arànega) que és la veu del carrer. No hi ha l'amargor de La casa de Bernarda Alba o de Yerma, tant rurals. En realitat, sí que es podria trobar agror en el personatge de la tia (Carme Elias, molt continguda, gens èpica). És l'única que es pot sentir traïda a sí mateixa, confiant amb la paraula del seu cosí i promès etern de Rosita. Perquè Rosita viu enganyada contínuament. Al final, ho prefereix, i tot. Nora Navas té un personatge molt bondadós. I aquesta tolerància juga a la contra de construir un drama. Un espectacle de gran format, amplis desplaçaments, amb escenes corals ben coloristes però amb un final de pinyol: a contrallum, tres ombres del que van ser aquelles dones en la casa de Granada que lluïa per les seves roses oloroses. Tot es mutàbile