Gènere negre. La intriga es planteja des del primer moment. I no deixa d’interpel·lar l’espectador fins al fosc final, al cap de vuitanta minuts. La intriga és la clau d’un relat del gènere que es fa més complexa quan s’ha de traspassar al registre teatral. Tot i així, aquí no perd gens ni mica aquesta guspira intrigant fins que va desvelant què és el que ha condicionat dues famílies arran d’uns fets ocorreguts tretze anys abans.

L’estructura de l’obra recula en el temps. El plantejament deixa sobre la platea una colla d’hipòtesis. ¿Es tracta d’una màfia? ¿Es tracta d’una banda organitzada? ¿Es tracta d’un complot? ¿Quin és el secret que assetja tots els personatges? Tot quedarà resolt a manera que la trama avanci amb el salt de tretze anys enrere i el nus es vagi deslligant camí del desenllaç.

Com que parlem d’intriga, els lectors entendran que no es pugui desvelar excessivament o gens de què va el relat. Donem només algunes pistes pel que fa als personatges: hi ha un comissari de policia, hi ha un metge d’hospital, hi ha una infermera, hi ha un xicot d’origen marroquí nascut a Lleida, hi ha dos matrimonis amb un fill cadascú (els dos fills absents del repartiment) i una amiga dels dos fills (també absent) que és qui posa nom al títol de l’obra.

La posada en escena, conscient segurament del ritme trepidant del relat, crea una mena de joc de cadires en el quadrilater escènic que serveix perquè els personatges vagin alternant la posició. No n’hi ha prou amb això perquè hi ha moments fugaços de moviment gestual per part dels sis intèrprets. I també escenes en diferents espais ambientals suggerits només amb un canvi de vestuari (de vestit de carrer a bata blanca, per exemple, per passar de casa a l’hospital) cosa que fa que no es perdi ni un segon del ritme i que mantingui els espectadors constantment amb l’ai al cor.

«Karen», de l’autor uruguaià Ever Blanchet, establert a Barcelona des de fa més de quaranta anys al capdavant de Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona, forma part, segons m’explica el mateix autor, d’una trilogia no estrenada fins ara que, amb les altres dues parts, aprofundeix en els punts foscos que queden dels personatges absents, els dos fills i la noia protagonista. Una trilogia que furga en la línia vermella entre la hipocresia, l’engany, l’explotació de l’estrany, allò que és moral i allò que trepitja l’ètica.

De moment, aquesta primera obra de la trilogia acaba desvelant quina és la resposta a la intriga de «Karen» que persegueix els espectadors. I ho fa amb un dels recursos sisplau per força del gènere negre que sempre exigeix que hi hagi, com a mínim, un revòlver i un cadàver. Bang! (…)