Anar al Teatre Gaudí sempre és un plaer perquè hi veus coses
noves. Per exemple, la distribució a quatre bandes de la Sala Gran mai és
igual del tot. O al menys, a mi no m’ho sembla. A Karen, quan entres
sents flaires d’intimitat, malgrat el gran espai central on es desenvolupa
l’obra, un text del dramaturg i director Ever Blanchet, també fundador i director artístic del teatre. Marta Gil Polo, que ha dirigit l’espectacle i Jordi Bulbena,
escenògraf, han optat per un espai no realista amb una taula gran i quatre cadires, que es converteix en diferents llocs que ens expliquen amb el
vestuari i amb els quatre angles per on entren els personatges.

I arranca el misteri. La casa està habitada per un
matrimoni (Maria Clausó – Jordi Bulbena), que està celebrant l’arribada de la
dona d’un país llunyà, on ha anat a veure els seu fill i els néts. Ell rep la
trucada d’un amic a qui fa 10 anys que no veu, que acaba d’arribar a Barcelona per
uns motius que els afecten als dos. Primer es planteja la situació i, passada una mitja hora, un cartell
ens anuncia que reculem 13 anys, com en un llarg flashback, fins l’època dels fets. I aquí anem sabent més
coses, sense que ens les expliquin de cop. Blanchet planteja l’obra en clau
de thriller i ens obliga a pensar fins al final, tot i que ens regala alguns moments
de comèdia per respirar. És àgil i dura poc
més d’una hora, pel que passa volant.

Hi ha un secret que planeja tota l’estona: els fills dels dos
homes són fora i una amiga dels dos, la Karen, també. Per què? I sobre l’argument, no diré res més. Fins i tot no parlaria de les reflexions per deixar-vos el plaer descobrir-les,
però ja se n’ha parlat. I hi ha un tema que no es tracta sovint: és lícit protegir
els fills fins de fets inadmisibles? On serien els límits? I els de
l’amistat?  També crida l’atenció sobre els
crims masclistes, que actualment en tenim tants al voltant, puntualitzant que
no necessàriament estan protagonitzats per classes populars, gent malalta o
assassins convençuts.

Els intèrprets són magnífics tots, tots. Només vull fer
constar que em va sorprendre agradablement Pep Planas perquè interpreta un paper
molt diferent als que l’he vist fer darrerament. Fins li veia diferent la cara! Però tothom hi posa la pell. I pel que
fa a la posada en escena em va semblar molt contemporània, amb idees noves com
ara anar canviant de cadira i posicions segons el moment que s’expressi.

Va, que encara puc explicar una altra cosa: hi ha un telèfon
que truca força vegades, i els trucs es fan des d’un piano. Maco, eh?  No us ho
perdeu!

Karen forma part del cicle Valors familiars en escena, que ha engegat el teatre amb l’objectiu d’atraure un públic més jove amb temàtiques que els interessin o que en siguin protagonistes. Hi formen part El Despertar de la Primavera, que es va estrenar al Versus, fundat també per Ever Blanchet,  i Carrie, el Musical al mateix Teatre Gaudí.