Sí, és veritat. A l’agost sol col·lapsar-se
tot: les carreteres, les platges, els hospitals… de vegades fins i tot el
seny. I és en aquest “mes de merda” –en paraules de la infermera que li toca
estar de guàrdia– que Ever Blanchet situa, tot i que de dos anys diferents, la
seva Karen, una peça que enceta el cicle Valors familiars en escena i
que es podrà veure al Teatre Gaudí fins al 9 de juny.

Dues parelles ben situades econòmicament i amb
estudis, amigues i amb fills de la mateixa edat han de viure una situació que
els obliga a prendre una decisió transcendental que comporta un espinós conflicte
de tipus ètic. A partir d’aquest nucli central –inspirat, per cert, en un fet
real–, l’autor basteix una trama que ens situa primerament en el moment actual
–13 anys després que s’esdevinguessin els fets–, en què l’arribada inesperada
d’un dels dos amics –penedit i desitjós de ser ben rebut– crea una certa
expectació. Alhora, Blanchet esbossa uns personatges prou diferenciats per tal
de mostrar diverses maneres de ser i d’actuar que s’acabaran de definir a la
segona part.

Plantejada com un gran flashback, aquesta
esdevé la més interessant i atractiva. L’obra adopta un aire de thriller,
es crea un clímax i la intriga enganxa l’espectador; l’acció es fa més viva; el
ritme, més àgil, i els personatges surten de la bonhomia per experimentar unes
sotragades emocionals que obligaran als intèrprets a buscar nous matisos i
recursos expressius. Un repte que les tres actrius –Isa Mateu (vital i expressiva),
Maria Clausó (a qui cal agrair la seva vocalització i dicció clara) i Isabelle
Bres (molt més que efectiva)– i els tres actors – Armand Villen (que dota de
força el seu personatge), Carles Pulido Queralt (amb unes últimes rèpliques
destacables) i Pep Planas (resolutiu i matisat)– assoleixen guiats per la bona
mà de Marta Gil Polo, directora del muntatge i responsable d’una encertada i
austera posada en escena, amb pocs elements escenogràfics, una disposició gairebé
simètrica d’objectes i d’intèrprets i, en alguns moments, una execució a l’uníson
dels moviments o de les accions que li dona una aparença coreogràfica.

I serà també en aquesta segona part quan
esclataran amb més força els brots de xenofòbia, les mostres de prepotència
jeràrquica, d’actituds masclistes, de violència de gènere, de sobreprotecció…
no pas per incidir en la seva naturalesa ni analitzar-ne les raons, sinó per
plantejar qüestions i generar el debat.