Qui hagi gaudit ja d’algun dels monòlegs de
Felipe Cabezas, coneix sobradament la seva capacitat per transformar les
paraules en emocions, en accions, per multiplicar-se en un munt de personatges
que comparteixen confidències amb nosaltres, tot barrejant la sàtira política i
la reflexió irònica, profunda, al voltant de la creació artística. I El bufón del Rey Lear és, en aquest
sentit, un treball exemplar. Gràcies a les màscares i direcció d’art d’Anna Chwaliszewska i a la polimòrfica i explosiva interpretació
de Cabezas –dirigit amb pols ferm per Jordi Pérez–, El bufón del Rey Lear és un espectacle vibrant,
intens, que no dona respir ni al seu únic intèrpret ni al públic.

El muntatge demostra que es pot (i cal) reinterpretar
Shakespeare des d’una òptica viva, contemporània, connectant-lo a fets actuals i
colpidors. La poderosa personalitat artística de Felipe Cabezas troba a la Commedia
dell’Arte i al cabaret eines creatives sorprenents, farcides de matisos
tràgics, burlescos i autoreflexius. L’actor elabora un comentari sobre la
pròpia obra shakespeariana i sobre la realitat social i política catalana,
mullant-se en tots dos terrenys, atrevint-se amb un clàssic reverenciat i amb
un conflicte que a altres artistes espanta,
potser per allò de posicionar-se públicament. Més enllà, però, d’aquestes
al·lusions –que s’agraeixen: el teatre ha de recollir el sentiment del carrer–,
El bufón del Rey Lear posseeix una força
escènica inqüestionable, reflectida en moments tant antològics com l’escena de
la tempesta: la desesperació del monarca és tan atordidora com el temporal que
nega les seves terres. Una escena èpica, immensa, que aconsegueix lligar
espectacle i reflexió d’una manera no gaire usual.