El més interessant d’aquesta proposta de Marta Buchaca (que té intenció de convertir-se en trilogia, en els pròxims anys) és que no hi ha cap plantejament maniqueista, de bons i dolents, víctimes i botxins. Els espectadors, com en una acció de teatre de l’oprimit, van identificant-se amb els personatges per moments, justificant comportaments o reprovant-los, per moments. L’autora ha creat tres personatges solvents que van evolucionant, a mesura que es destapen els secrets i els enganys. La no violència sembla ser la raó màxima, l’objectiu que es predica en totes les sessions entre la psicòloga, i la parella (ell, sentenciat per una conducta de violència domèstica; i ella com a la víctima que, entén que la Justícia ha actuat amb massa contundència). Són una parella de treballs liberals (ell escriptor; ella editora) que es troben fora de lloc. Es consideren molt més cultivats que les dones insegures que depenen de la feina del marit per sobreviure. I Només una vegada deixar ben clar que la situació d’abús emocional es pot produir en tots els estaments socials; ningú n’està vacunat.

El treball interpretatiu és notable. Anna Alarcón ensenya un nou paper de dona estirada i que se sent culpable alghora (després de magnetics treballs com Psicosi de les 4.48, Sé de un lugar o la recent Esmorza amb mi). Maria Pau Pigem és una psicòloga que parla mirant fixament els ulls. Però es destrossa, en canvi, cada cop que li vibra el mòbil aterrida pel que pugui aparèixer. Bernat Quintana mostra el personatge més complicat, perquè és el culpable a totes llums i alhora la víctima de la mala sort. Aparentment. En poc més d’una hora, es veuen rostres antagònics d’una mateixa persona. Del company, de la companya i de la psicòloga. en cap moment, perden la compostura (ells parlant-li a la professional de vosté i ella tutejant-los i dominant sempre la conversa: amb els jocs, amb les preguntes, amb les insinuacions). 

La violència mai és la solució, però allibera la bèstia que portem dins. Ningú en surt indemne; ningú és exemple de res. Cal conviure amb les contradiccions i entussodir-se en millorar les relacions amb els altres, procurant que no es contagiin d’agror., que respirin i s’enforeteixin també amb altres persones externes al nucli més pròxim.