El diretor belga té la capacitat de disposar d’una mirada políèdrica. Gasta tantes màscares com necessita perquè el seu espectacle rodi amb suficient densitat en quant a imatges i notable provocació contínua. Darrere, una idea que fluctua i un exercici d’esgotament per a un repartiment estel·lar. Anem a pams. En definitiva, un treball delirant que connecta amb el públic.

Fabre és Tintín. Perquè executa una mirada cronicada molt cínica de la seva estimada Bèlgica. Li permet fer catarsi dels seus fantasmes i ridiculitzar les notables contradiccions. Fabre és Groucho Marx perquè elabora llistes de lleis que obliguen que prohibeixen i que permeten. Però sobretot, perquè entèn que si aquelles normes no agraden sempre es pot fer el que es vulgui mentre els altres no miren (“si no li agraden aquests principis, en tinc d’altes”, vaja). Jan Fabre és Monty Phyton perquè s’atreveix a fer sorna totalment estripat. Li va molt bé l’entrada del borratxo patriota però també de la discussió filosòfica de l’eriçó, o dels coloms, tant menyspreats. Jan Fabre és Almodóvar perquè, tot i que Bèlgica no tingui la lluminositat mediterrània, sí que presenta uns personatges absolutament desfassats. Que els hi agrada deixar els seus fluïds on i quan els plagui, pixant davant del públic o masturbant-se (més o menys explìcitament) en quadres corals. 

El viatge que proposa és bestial. No sembla recomanable  considerar que el pensament sobre els nacionalismes belgues siguin traslladables a Catalunya, certament. tot i que l’ADN europea sñí que hi conviuria. i les ganes de fer escarni del Poder durant el Carnaval. A Bèlgica ho fan guarnits de majorettes. Aquí amb uns incendiaris versots dels Diables.