Escriure és l’art de pintar negre sobre blanc. Baró d’Evel desescriu contínuament en aquest espai ambigu indeterminat que amb una senzillesa excelsa captiva sense fer gaire res, aparentment. Mantenir la tensió sense una trama, sense gaire més que la circulació dels intèrprets per l’espai (el travessen més que el creuen, perquè trenquen els límits de la lògica i de l’espai, des del primer segon). El seu és un poema sobre el res, sobre la indeterminació en que es topen tres ànimes que entren en relació magnètica. No pot ser d’altra manera per entendre’s amb el corb Gus. I perquè la connexió entre Blai i Camille va molt més enllà de la professional. I això, es palpa i es disfruta. Perquè mantenen una admiració mútua (coma persones i com a personatges) que transcendeix a escena. Si Blai és un antiheroi ingenu i amb ganes de connectar, Camille traça el rol des de la tremolor i la mirada al terra, una inseguretat que s’esmicola quan tanca els ulls i deixa que la imaginació la posseeixi. Tots dos juguen un absurd molt tendre i flonjo. Amb vestit i sense tancar cap rèplica concreta, Blai evoca a un Emilio Aragón de pega (com aquell que seguia la línia blanca de la carretera esperant arribar a una meta). en comptes de pop simpàtic, tiren per un cant líric emocional que trenquen amb el joc. Però amb una vulnerabilitat que tothom voldria abraçar-los. A tots tres.  Blai també s’embolica amb el microfon, un clàssic que deu portar a l’ADN (perquè Tortell Poltrona també hi juga abans de cantar en “No somos nada“, per exemple).

L’espai, aparentment de blanc neutre, es va destenyint amb el negre de fons. Tam com sona. Amb les espatlles, el micròfon o els peus va aflorant el color en una mena de mapa que ensenya elements com l’escala, el perfil de l’ocell o una vulva (recorda als rètols d’edicions passades del Temporada Alta). No es pot explicar gaire més, per garantir que la màgia es descobreix en el mateix instant. Es tracta d’una peça molt íntima, que descansa del risc i l’espectacularitat de Bèsties o Le sort du dedans que trasllada el públic a un univers plàstic com el de Mazùt el curtmetratge The missing part o Ï. En certa manera, busquen una animalitat que els posa a l’alçada del corb. Com Animal religion (Chicken legz) ha provat també amb altres animals de granja.