Là és un espectacle que funciona des del primer segon del primer
dia. L’espectacle és un trencaclosques d’emocions humanes i un torrent
d’expressivitat que situa la companyia Baró d’Evel a l’altar de la creació
contemporània. Si continuen així, Blaï Mateu i Camille Decourtye estaran aviat
a l’alçada d’altres grans parelles com Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thierrée.
S’han allunyat del circ, però el seu pallasso és potentíssim i en aquest
espectacle llueix més que mai.

La parella es mira, es toca, es
tapa la boca, es descobreix; fins i tot Mateu entrevista en directe a Decourtye
per intentar expressar en paraules els moments intensos d’un mà a mà. Però
Decourtye li respon amb esgarips i gemecs en un diàleg que expressa l’extraordinària
comunicació que hi ha entre els dos artistes, per una banda, i com saben crear
situacions barodevelianes. I és que
el segell de Baró d’Evel és inconfusible. És una barreja d’absurd i
existencialisme —amb molta autoreflexió i preguntes sobre la vida— barrejat amb
un llenguatge molt pallasso on els gestos, les arts plàstiques i el cant
espiritual sempre hi són molt presents.

L’escenografia? Tres parets blanques
i un terra també blanc. Podria ser l’obra de teatre Art, però no apareix Josep Maria Flotats declamant amb autoritat.
Apareixen dues persones que balbucegen, dubten, s’interroguen, intenten
entendre amb humilitat i molta curiositat l’entorn en el qual es mouen.

L’espectacle comença amb una
sorpresa. La blancor té els minuts comptats. Blaï Mateu trenca la paret i
apareix barallant-se amb un peu de micròfon com fa el seu pare, Tortell
Poltrona, en una de les seves famoses entrades. Després apareix la garsa Guss,
que, saltironant, passa de punta a punta de l’escena i li esguerra el guió —això
millor no ho explico, cal veure-ho—. I després apareix, també trencant la
paret, Camille Decoutye, que és com aquells pollets acabats de sortir de l‘ou
que es van despertant i descobrint el cosmos i el llenguatge.

La parella Mateu-Decourtye brilla
amb aquesta primera part de Là i
confirma tan la genialitat d’aquests artistes com el seu  bon moment creatiu i interpretatiu pel qual
passen. A l’escena només hi ha dos colors, el blanc i el negre. Gus és aquell animal
elegant i impertorbable que vola per la graderia i que escolta Mateu. “Vols que
no fem res?”, li pregunta a l’ocell en un moment hilarant que recorda el
comentari que l’artista li feia al cavall Bonito a Le sort du dedans: “You can’t sleep here”.

L’espectacle és un viatge per
diversos estats d’ànim —furiós, curiós, cansat, desconcertat, eufòric,
preocupat, esperançat— que es van succeint amb una gran fluïdesa. Hi ha moments
de gran intensitat còmica i còsmica, com l’emprenyada de Decourtye després
d’intentar desfer un gran nus de cables de so. O l’aventura dalt de la paret,
que recorda Harold Lloyd aferrant-se al rellotge a L’home mosca. O el magnífic trio amb Blaï cantant i Camille fent un
curiós mà a mà amb la garsa. En aquest món en blanc i negre les parets es van
espurnejant de negre, i els vestits negres revestint-se de blanc. I quan
arribem a casa la funció continua. Els cabells negres cada dia estan més
blancs. És la vida.