La companyia Baró d’evel, formada en les arts del circ franceses, explora amb aquest Là nous camins en la seva trajectòria circense, en què el gest deixa empremtes d’una plasticitat i una poètica singulars. Clar que els que vam veure The Mountain, the Truth and the Paradise de Pep Ramis (estrenat el maig passat) reconeixem, tot d’una, la font d’inspiració, l’indiscutible mestratge que Mal Pelo ha traçat, amb exigència i rigor, des del seu centre de creació L’animal a l’esquena, en un camí esquitxat de dreceres i entreforcs, obert a la creativitat d’altres disciplines. Com en l’esmentat solo de dansa de Ramis, el tàndem format per Blai Mateu i Camille Decourtye evolucionen en un escenari tancat a tres bandes per enormes llenços coberts d’una fina capa de cerussa o blanc de plom, un polsim lunar sobre
el qual els intèrprets pronuncien les seves accions recolzades en la simplicitat d’un micro usat com a instrument sonor i alhora com a pinzell d’artista.  La poesia escènica que ratllen els humans amb el seu moviment, el seu cant (magnífiques sonoritats vocals de Camille), el seu gest desmanyotat i rialler, és escandida per les aparicions volàtils d’un corb ensinistrat que, per contrast amb l’escenari, és d’un plomatge negre lleugerament tacat de blanc. Ocell i intèrprets creen un clima simpàtic i expressiu, on el cant i el gemec rimen amb el traç pictòric dels seus cossos.