Josep Maria Miró és el dramaturg de la por. Perquè transmet en els seus textos (sempre oberts, sense aclarir qui és el causant de l’amenaça o de la por a ser violentat) una incertesa molt actual. La sobreprotecció es demostra malaltissa a El principi d’Arquimede; la sensació de viure desprotegit en una urbanització abandonada i amb algun desconegut rondant-hi acaba trasbalsant la relació d’una parella a Nérium park; fins i tot, la incertesa es plasma en l’espectador en l’epopeia emocional d’una parella per terres sud-americanes: Olvidémonos de ser turistas. Ara, afronta el repte d’una Sala Gran. I ho fa amb una peça que ha volgut fer més complexa, construint subtrames que complementen aquesta por. Unes pintades en un poble, aparentment tranquil,  fan créixer una inseguretat que va covant en l’ànima de cada personatge. Miró els hi dóna un to i un protagonisme diferent en una situació de dolor i de pulsió sexual (l’arribada d’Ivana a la urbanització trastoca el dia a dia).  Miró segueix administrant la informació amb compta-gotes, mantenint la tensió de l’espectador però l’espai, immens, li juga a la contra. Els personatges en prou feines es presenten i justifiquen, hi ha poques contradiccions, enganys que conegui l’espectador abans que els altres personatges. La primera part circula lenta, amb tanta presentació de personatge i la segona, sí que atrapa perquè resol molts enigmes. Però segueix sense respondre qui o què és, realment, el que ha propiciat aquestes pintades. I si, en realitat, aquell és un bonic lloc per viure? 

Per què l’espai ha de ser tant realista quan, realment, és una excusa? El que pesen són les opinions dels personatges. El que té valor és com justifiquen o amaguen la seva por, els seus insomnis en unes nits xafogoses. És un teatre de declaracions més que d’accions tot i que les poques que es produeixen (que no es poden revelar) són de gran contundència. Efectivament, el reflex dels focus sobre l’aigua de la piscina (com ja es produia a Litoral, de Mouawad al Romea en l’adaptació de la companyia Atrium) és preciós però és una estètica que no s’aprofita per a la incertesa. Ompla l’espai però no completa el plantejament dramatúrgic.