Vaig sortir del teatre pensant que tenir un dramaturg com
Josep Maria Miró és un luxe i un orgull. En una sola peça ens parla de racisme,
de depressions emocionals, d’abús o violència sexual, d’una homosexualitat molt
ben acceptada, de la falta de comunicació, de rivalitats, de màfies…  I de la por, aquella enemiga indomable que
ens porta de vegades per terrenys equivocats. Segur que encara em deixo coses, però sobretot cal destacar -i aquí hi compta el treball del director,
Xavier Albertí,- l’altíssima temperatura de misteri en què ens ho expliquen. No
sé com fer aquest Recomana.  No puc explicar res perquè ho disfruteu a fons. Fins i tot he esborrat alguns spoilers que havia posat a
l’article de la prèvia, coses que ens van explicar els mateixos protagonistes abans
l’estrena.

A Temps Salvatge, la Sala Gran del TNC sembla que
tingui  -o les té- les dimensions d’un
petit barri dels afores: hi cap un bosc, quatre habitacions de quatre pisos
diferents i un espai d’esbarjo amb piscina. Els pisos estan habitats per gent
amb pulsions diferents que van configurant l’argument. Albertí hi ha inclòs la
dificultat afegida que, de vegades, transcorren dues escenes alhora, una
situació més difícil per als actors que per nosaltres. Cada habitant té una
història, algunes creuades, però la que planeja de fons els afecta a tots. I ho
deixaria aquí. Us dic, però, que la meva puntuació és un 10, perquè el treball
dels artistes -de tots: estem parlant de Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares, Malcolm McCarthy-, l’espectacular escenografia, l’argument, la direcció,
el vestuari… tot es gaudeix durant més de 2 h que passen
com la vida, sense que ens adonem.

Però no em creureu mai més i amb raó si no destaco la Laia
Manzanares, tota una descoberta a la que albiro un futur
brillant. Interpreta una nena descarada, plena d’odi, mal educada… -o no!-,
que va a viure amb una àvia a qui no coneix. Interpel·la a tots preguntant si
aquell és un lloc bonic per viure. Té els seus motius. Encara que cada personatge tingui la seva
història necessària al darrere, ella té les rendes de l’espectacle. És present
pràcticament a tots les escenes. Jo no l’havia vist encara al teatre, si que
apareixia a la sèrie Merlí. Sensacional!

Només afegir que el que passa és rigorosament actual i que està
explicat d’una manera diferent, brillant, en clau d’un thriller que signaria Hitchcock…
Vaig sortir amb necessitat de parlar de l’espectacle amb qui fos, en un important
estat de shock. Vaig haver d’esperar l’endemà, però encara en parlo una mica
cada dia.