Som en una urbanització residencial i tots els que hi viuen ho fan instal.lats en zona de comfort; fins i tot un dels personatges pensa presentar.se a l’alcaldia. Tothom és feliç però des del minut ú ja comences a veure que a la calma li queda molt ben poc. Pintades amenaçadores, estrangers il.legals i sobretot l’arribada d’una joveneta, una autèntica Lolita, desestabilitzen primer la convivència de tots; després, arriba la por i finalment, els comportaments canvien.

A partir d’aquí, l’obra es mou entre la ciència ficció (els personatges deixen de ser d’alguna manera “normals” per perdre els estrebs), el suspens d’Alfred Hitchcok (la posta en escena i molts moments recorden a “La finestra indiscreta” per què tots surten a la terrassa a veure què passa a la piscina), i el tarannà artístic de Josep María Miró, un especialista en crear situacions agòniques del no res, tal com succeïa a “Nerium Park”.

I a partir d’aquí el missatge, que en alguns moments m’ha semblat una mica forçat: quan hi ha por, no hem de deixar que aquesta ens tiri enrera; segurament hem d’acceptar que aquesta por existeixi, però encara que hi hagin nuvols hem seguir endavant i prendre decisions.

I és que moltes vegades la por no ens vé imposada des de fora, sinó que ja la tenim instal.lada dins nostre. I cadascú que ho interpreti com vulgui. Aquest sería el missatge, o un d’ells. En definitiva, “Temps salvatge” és un catàleg dels temps que vivim (xenofòbia, masclisme, violència de gènere,situació política), feta amb bon pols narratiu i amb algunes de les històries del repartiment coral força interessants (altres, potser no tant), però al meu entendre encara li falta compactar.se una mica per ser més rodona.