Recordeu la piscina
pública i  coberta
d’El principi d’Arquímedes? En aquell gran espectacle, Josep Maria Miró
ens sorprenia de tant en tant amb un fos en negre després del qual el nostre
angle de visió –  i amb ell , d’alguna
manera, la nostra perspectiva dels fets a analitzar – s’havia modificat  per complert. N’havia prou amb tan brillant
efecte escenogràfic per visualitzar l’ambigüitat d’uns comportaments i unes veritats
que, mirades des d’un únic pla, haguessin pogut semblar inqüestionables . I sovint, és  la por a reconèixer aquesta ambigüitat i la
necessitat de creure en veritats absolutes –sobre el món i/o sobre nosaltres
mateixos-  que ens donin aixopluc davant
les incerteses que presenta el nostre exterior i les vulnerabilitats que es
detecten al nostre interior, la que ens atrinxera en posicions que,  en el fons, encara ens fan més  vulnerables.

Recordeu la urbanització solitària de Nerium
Park? De vegades busques un lloc tan segur i tan controlat, que t’acabes
trobant amb un solitud – potser fins i tot, una solitud compartida- que et
deixa sense defenses. I mai no saps si fa més por pensar que algú t’està mirant
des de les ombres, o saber que no hi ha ningú a ‘altre banda , tret del teu
propi reflex.

Recordeu La finestra indiscreta? No, ja
ho sabem :aquesta no és de Miró, sinó de Hitchcock . Però de ben segur que
Miró, Albertí i l’esplèndida escenografia de Lluc Castells l’han tingut també
en compte, a l’hora de crear el magnífic  muntatge que ara ocupa la Sala Gran del TNC. I
de ben segur que a vosaltres també us vindrà al cap , quan us convertiu
vosaltres mateixos en “voyeurs” dels “voyeurs” que són a l’escenari, i que des
de la (falsa) seguretat dels seus habitatges, intenten no perdre’s res del que
passa fora d’ells, i es passen el dia – i especialment la nit- amb la cara
enganxada al vidre dels finestrals, observant què o qui es mou entre les
ombres, i què o qui es troba en remull a la piscina comunitària. Parlant de La
finestra indiscreta. Si recordeu l’argument d’aquella obra mestra,
recordareu que , en el fons, el crim que creia haver detectat James Stewart amb
el seu gran teleobjectiu , no era altra cosa que el McGuffin de la història, la
trama aparent que encobreix la trama real. I la trama real tenia a veure no pas
tant amb les aptituds detectivesques de Stewart, sinó amb la forma com el seu
recent descobert “vouyerisme” venia a encobrir la seva dificultat davant el
compromís emocional: Grace Kelly, us ho explicaria millor que ningú.

Ben mirat – mai me n’havia adonat tant com
ara-  una bona part del teatre de Miró en
té quelcom de hitchcoknià. Ben mirat, també al teatre de Miró hi ha falsos culpables
i falsos innocents. Les pelis de Hitchock deixen molt clar el que tots sabem:
en hi prou amb que algú t’acusi d’allò que saps que no has fet, per tal que
se’t presentin davant teu les culpabilitats associades a allò que has fet o que
creus haver fet. I al teatre de Miró hi ha també  McGuffins, pistes  que semblen portar-nos cap a un lloc, però en
realitat ens estan portant cap un altre; un altre potser més tenebrós encara
que aquell que tant creiem témer . En aquest sentit, la poc exemplar comunitat
de veïns de Temps salvatge ( és a dir , tan poc o tan molt exemplar com
pugui ser-ho qualsevol comunitat de veïns ), serveix com a bon exemple. Serà
una nena que ja no ho és tant , i que sap molt bé com convertir-se en el centre
de totes les mirades per fer caure totes les màscares ( però que sap també com
amagar la seva ferida fragilitat sota la màscara d’una actitud reptadora ) la
que deixi al descobert les esquerdes brutals d’aquest veïnatge. Un veïnatge  amenaçat alhora per intrusos que s’amaguen pel
bosc, i pintades que ho desestablitizen 
tot. Un veïnatge que – qui no ho fa, en el fons?- projecte cap a fora
allò que porta ben a dins. I un veïnatge que ens aproparà des del pati de veïns
amb vistes a la piscina i envoltat de boscos que provoquen neguit  cap a situacions tan dramàticament actuals
que en algun cas, es diria que Miró ha anat escrivint la seva excel·lent obra a
mesura que s’anaven produint-se les noticies . Tan tensa és la dinàmica amb què
es va construint el drama, tan ben articulada està la tensió creixent plena
d’implicacions que estructura el text, que sorprèn una mica que Miró no acabi
de saber tallar-la a temps, i afegeixi una coda final un xic innecessària, un
xic massa obvia . Res, en qualsevol cas, que posi en perill la potència d’un
espectacle que Albertí dirigeix amb un mil·limètric sentit del temps i del
ritme que requereix una proposta com aquesta. Compte per això amb un
repartiment tan notable com compacte que – això sí- en alguns moment ha de
lluitar contra els problemes de sonorització associats a la monumental
escenografia. I sí: davant l’excel·lència d’un repartiment com aquest, jo
tampoc me’n puc estar d’assenyalar el caràcter de revelació que té la presència
de Laia Manzanares, aquesta adolescent que no para de preguntar si de debò
aquest és un lloc bonic per viure-hi ,amb la seguretat de qui ja sap que la
resposta és negativa , li diguin el que li diguin.