Yeşim Özsoy construeix una trama de dues famílies antagòniques a Istanbul. És la seva manera de plasmar els pensaments que ha de conviure (o que s’enfronten) en una mateixa ciutat, de llarga tradició cultural. Tot i l’arrencada d’un poema preciós a sis veus que va desgranant la ciutat melancòlica que tant agradable pot ser per al turisme o el passavolant, l’actriu i dramaturga planteja una situació molt més quotidiana. Els planys d’una capital que no sap com sortir-se d’una situació política que viatja de l’europeisme a l’islamisme, a la frontera d’Europa. 

La producció pateix en aquesta dimensió del No-Temps. tot s’acumula i s’entrecreua. Cal dotar-li d’un codi mínim perquè l’espectador trobi la fórmula a entendre a quina trama correspon cada escena. Si no, es converteix en un garbuix que només aporta caos  i col·lapse. En aquest sentit, una peça hipnòtica com la que va crear Pablo Messiez i els de la Kompanyia Lliure demostra la capacitat de coexistir trames de diferents temps en un mateix espai (un pis d’una àvia) fent-ho ben entenedor per a l’espectador (El temps que estiguem junts).

No ajuda gaire tampoc que els personatges respirin tòpics (com el pare exmilitar autiriati i la dona convertida a l’Islam; la professora defensora de la Pàtria o el marit que s’ha reciclat en inspector voluntari de bones costums). La diferència és generacional. Perquè hi ha joves que decidiran escapar-se d’aquest país; altres provaran d’enfonsar-se en el consumisme més estèril; o passaran a ser-ne uns radicals denunciant-ho amb el seu nofuture punk; o, per contra, decidiran viure el seu amor romàntic (abduint-se de la resta, sense provar de modificar res del seu entorn, carregat d‘anemaces i injustícies).

No s’acaba d’entendre perquè el Lliure ha inclòs aquesta obra estrenada al Grec passat en el cicle NOSaltres, quan hi ha molts altres títols més adequats per parlar dels refugiats com ara El metge de Lampedusa (que també han programat aquest curs) o altres com El color de la llum (amb fotoperiodistes a conflictes com el de Síria) o Mos maiorum, sobre l’emigració del Sud del Mediterrani. Fins i tot, es podria haver comptat amb l’experiència inclusiva de Mur que trenca, des del circ i l’humor, la distància física i mental que diferencia les persones (per les raons que siguin, també les de pertànyer a un país o un altre).