El Martell investiga. Ho fa per donar forma a unes històries que apareixen fetes un garbuix. Fragmentades. Són els redactats de Laia Alsina (dramturga i directora). La manera de descabdellar  les idees sobre un tema (més que l’argument que esdevé, quasi cicumstancial) és através de la fisicalitat. Els actros trenquen tota dinàmica realista de personatges. Ho fan connectant amb el públic i involucrant-lo, fins on es pot. Aquesta mena de coreografia física es desmembra fins a treure-li el significat del moviment, la raó per aquell gest.  De fet, és un llenguatge que neix d’un exercici teatral de Sanhis Sinisterra que ja han desenvolupat els teatre sistèmic de LAMinMAL (La supervivència de les lluernes, El suïcidi d’un elefant hipotecat, i Apocalypse. Uploaded).

El Martell denúncia en el teatre el poder preestablert a la societat. Com pot ser la relació de poder entre home o dona a Y-X o La fidelitat dels cignes negres. Ara pretenen posar llum a l’instant en què s’ensenyen aquestes pautes de comportament injustes, a l’escola. Si el pati és llibertat, aparentment, la seva absència és un càsting. Però, en realitat, els codis de rebel·lió es mantenen dins dels cors rebels (els castigats que ningú controla) que els alumnes “modèlics” que estampen a la pell els rols d’ells i d’elles. La peça té moments divertits i de notable connexió amb el públic pels seus capítols anecdòtics (les cruels cançons infantils, que també evoca sovint Marta Carrasco amb la seva realitat grotesca a Perra de nadie, com a exemple més recent).

La companyia també arrenca amb una preciosa cançó de bressol Cançó de bres per a una princesa negra i va esquitxant les pauses amb breus rèpliques que defineixen els rols dels 4 protagonistes castigats. Bona arrencada. (amb la professora, de volum cridaner, sepre pronunciat d’esquena a públic) que evoca al cant a cappella dels Dei Furbi. Aquests també construeixen a partir del mim un quadre forçat al seu gust, amb una dramatúrgia que tensa la trama original, que estira i desmanega les paraules (La flauta màgica- Variacions Dei Furbi, que ara torna a estar en cartell a Barcleona, per exemple). La dificultat de trobar un llenguatge propi és coplex quan es transita per viaranys ja iniciats per altres companyies, anys enrere. El Martell insisteix picant ferro fred, moldejant una forma. I sempre procurant mantenir clar el què vol dir sense oblidar l’espectador.