Quan acaba l’espectacle i mentre els espectadors surten de la sala, s’escolta, fora de guió, el rap de Valtónyc, el raper de les Illes que ha vist com se li ratificava la condemna de tres anys de presó per la lletra d’una de les seves peces considerades ofensives i com se li imputava el delicte d’atemptat contra la corona espanyola. Valtónyc és, juntament a l’artista censurat d’Arco, el pallasso amb el nas imputat per delicte d’odi, el mecànic que va ver ús del dret d’admissió… i tants altres casos, una de les víctimes els últims mesos de l’esqueixada de la llibertat d’expressió.

És significatiu que, en senyal de solidaritat, la companyia jove El Martell punxi el rap “demoníac” de Valtónyc després de l’espectacle, «El mar no cap dins una capsa de sabates», que parla de la infància i dels enganys familiars i escolars que aquella etapa va anar carregant en la motxilla de la generació dels quatre personatges d’aquesta obra escrita per Laia Alsina Ferrer (Argentona, Maresme, 1988) i que es mou en una maroma finíssima entre el teatre de text —de molt de text ininterromput, gairebé insistent com un rap, durant 85 minuts— i el teatre físic, que és una de les etiquetes característiques de la companyia El Martell.

Només una xarxa mural i quatre cadires típiques de les d’escola —aquelles amb cul, respatller i barrots de color verd— formen l’utillatge i l’escenografia de l’espectacle. Però fins i tot en podrien prescindir, si volguessin, d’aquestes quadres cadires, perquè el bombardeig d’imatges i impressions de l’etapa escolar es va desdibuixant amb el discurs, a vegades coral, a vegades en solitari, a vegades fins i tot similar a una peça a cappella. Com a contrapès al rap de Valtónyc punxat a la sala, l’espectacle s’obre amb la balada «Cançó de bres per a una princesa negra», peça de repertori de corals, grups musicals i grups adolescents.

L’hora del càstig, quan s’és a l’escola o a l’institut, és a vegades millor que l’hora del pati per deixar-se anar lliurement. És així com es cau en l’autoflagel·lació (el càstig estimula), l’insult xenòfob (el negre és diferent), la dolenteria (el vigilant que posa palets per aplicar la penitència) o el buylling (amb el recurs del teatre dins el teatre perquè els espectadors decideixin quin càstig es mereix qui ratlli les taules).

Un seguit de situacions que, posades en mans de criatures, semblen més ingènues i menys carregades de maldat que posades en mans d’adults, però que delaten que els càstigs que s’imposen a la infància —sense pati, sense mòbil, sense play…— es clonen i s’amplifiquen a l’edat adulta —sense llibertat a presó, sense dret a decidir, sense democràcia real…— perquè l’educació sí que, com deia aquell, és una arma carregada de futur, però potser es va oblidar d’afegir que es pot disparar cap a una direcció o cap a una altra, segons qui en premi el gallet. (…)