Fabrice Murgia identifica la por dels infants a accedir a l’edat adulta amb el temor de la societat a descobrir les maldats que s’amaguen a les clavegueres. És un plantejament valent, que convida a una reflexió com a adolescents, com a pares, i com a ciutadans. I ho fa amb una obra, aparentment, d’una certa ingenuïtat (el conte de por d’un ogre que es menja els fills per no ser destronat) gronxant-se i planyent amb veu tendre i enfiladissa perquè els joves no cedeixin la seva infància. L’humor negre batega en aquesta princesa blanca ensangonada, que enamora pels seus contes macabres. 

La comunicació és l’altra gran convidada a la celebració de l’adolescència. Es imprescindible construir-se un jo a través d’un relat i de fer-lo públic. Si al 2005, encara no existia Facebook ni Instagram (l’obra se situa en aquell moment en què coincideixen l’intent d’assassinat massiu de Sebastian Bosse al seu institut i també quan Natascha Kampusch logra escapar-se del segrest durant 8 anys en un soterrani), sí que es  construïa el jo a través de les anotacions, de gravacions, de memòria íntima amagada (i que quan és revelada exposa la incapacitat de la societat en solventar petites accions que acaben pertorbant i provocant atemptats massius. Murgia tampoc és benèvol amb l’abús de la fragilitat humana per a beneficis i audències. Per això, d’Alcàsser (que va esclatar, una dècada abans) en destaca la immoralitat de la teleescombraria. És la comunicació íntima abocada, vomitada, en primer pla per a deshumanitzar les víctimes i convertir el seu drama en tragèdies en directe. De plors, mocs i una sensibleria mal entesa, que ofén, degrada i en res suposa un element constructiu per a ells i la societat. El resultat ve a ser, de nou, aquella por a l’altre. I amb la por latent, es dóna més sang fresca a l’ogre d’aquell conte. Es fa més dificultós el pas per l’adolescència.

El treball interpretatiu és minuciós. Amb un joc de càmera i vídeo en directe que el fa suggerent. Perquè els dos menors viuen en un set de gravació a la vista. La càmera (que mouen ells mateixos) permet veure plànols que es projecten al mur que els aïlla, aparentment. Certament, el jove Bosse és molt més insegur que el que va construir Mar Ulldemolins a 20 de novembre, de Lars Norén, que partia de les mateixes anotacions que Murgia. Aquest juga amb el codi del malson, per variar les situacions. Així, Kampusch viu aquest segrest,com si fos una noia en coma durant anys. Fins que escapa. I creix. La por és que l’infant negui el jove. I que l’adult oblidi l’adolescent. Murgia s’hi resisteix. Convida a què tothom ensenyi a conviure els diversos “jo” de cada edat.

A Brussel·les, la producció original l’han vista molts instituts. Certament,és molt apropiada per a la gent de batxillerat. Però també és molt necessari que els adults ens atrevim a mirar-nos en aquest mirall, ens descobrim com a infants vulnerables que volem  definir-nos davant de la societat. Una relació que s’ha d’edificar amb la intel·ligència (a través de l’humor negre com a antídot a la sobreprotecció dels fills).