Felipe Cabezas ha  fet un salt mortal sobre El rei Lear. L’obra ja l’hem pogut veure darrerament amb versions de Lluís Pasqual i Núria Espert (aquí crítica), d’Oriol Broggi (aquí crítica) o amb una mirada molt més tangencial d’Albert Arribas i Albert Balasch (aquí crítica). Ha decidit narrar-la des dels ulls del bufó i, encara, transformant-lo amb un dissortat actor i director que procura tirar endavant el projecte, tot i l’apatia d’ajudes institucionals. I convertint-la en un monòleg. Àgil en recollir el ressò de l’actualitat, Cabezas ha introduït també la reacció a l’1-O i la poca habilitat de la monarquia. Un sector del poble, com els espectadors, no accepten més ser vasalls, s’hi revolten. Com  l’actor quan decideix enfrontar la peça, encara que no tingui cap ajuda institucional, que permetria donar una mínima garantia de supervivència a la companyia.

És un teatre fet des de la necessitat. I des de les eines que es disposen. Evidentment, tot és molt  simple, senzill però servit amb la millor de les intencions. El problema és que Cabezas no incorpora la seva habilitat del treball de màscares (L’última notte d’il capitano), ni tampoc la contenció de Bruto. Probablement, amb més funcions comprovarà que és innecessari insistir amb els gags que el públic ja percep i tindrà un punch molt més contundent. És evident la dificultat de fer papers de les tres filles, Lear, el bufó i l’actor. Per a això, juga amb les màscares (de pal, de les que il·lustrarien un Carnestoltes de Venècia) de les dues germanes grans o amb la la màscara per a Lear. El bufó juga a cara descoberta. De fet, mig rostre el destina a Cordelia, la filla més estimada i que serà desheretada i l’altre mig, al bufó. El treball d’actor es visualitza quan es treu la pintura del rostre i parla amb la família, cansada de la seva professió ruïnosa. 

Cabezas estripa el paper del monarca enfollit i de les filles egoistes. No els hi dóna ni un racó d’humanitat, de complexitat (amb les que empatitzar). Aquesta és una demanda de la farsa. També el bufó apareix com un enfollit que ha perdut el privilegi de dir el que li sembla sense que sigui castigat. Només Cordelia és tendra, sincera i ingènua. I l’actor i autor fluctúa en una contradicció edificant (entre el poder del que crea la història i la misèria del que li aporta la veritat). Hi ha un aiguabarreig que només es resol amb el cop d’efecte del so d’helicòpters i la gent votant l’1-O. Allà comença el que seria una altra obra. Allà, tot té vigor. I el desenllaç és només un capítol més del nus d’aquesta trama, que es deixa oberta perquè el públic resolgui. El final té la força i determinació que li ha faltat a bona part de l’obra. Hi ha temps per tensar-ho i fer-la potent.