Sí, en un principi aquests contes eren històries
per ser explicades a la vora del foc –i així ens ho recorden l’espai escènic i
la il·luminació dissenyats per Joan Miquel Artigues i Dani Noceda. Històries
contades a viva veu, que passaven de pares a fills mantingudes per la força
d’una tradició oral gràcies a la qual les vivències, el tarannà i les
particularitats dels pobles han perviscut i han passat a formar part del patrimoni
cultural, sobretot quant a la riquesa impressionant d’un llenguatge popular que
cal preservar.

A ses Illes, i en aquest sentit, mossèn
Alcover –juntament amb tots els seus incomptables col·laboradors– hi va jugar
un paper cabdal. Va fer molt bé la seva feina. Com també la fa molt bé Toni
Gomila.

Partint d’algunes de les rondalles que figuren
a Ses rondaies mallorquines, l’actor
i dramaturg mallorquí ha construït un muntatge que manté el regust de la
tradició tot salpebrant amb generositat uns plats que la pudorosa ploma
“alcoveriana” havia rebaixat de fortor i d’intensitat.

La seva, és una visió enjogassada i “picantona”
–però mai barroera ni ofensiva– en què paraules i gestos es confabulen per
mostrar els uns els que amaguen els altres, alhora que conviden el públic a
participar-hi discretament.

Toni Gomila i Catalina Florit, una garrida al·loteta
que en aquest cas li és imprescindible, formen una parella sensacional,
expressiva i versàtil que es mereixen els llargs aplaudiments amb que són
obsequiats.