El nou treball de Dei Furbi és una alenada d’aire fresc. Des de la buidor, aparentment en un noespai i un notemps, tres personatges (o tres ànimes, o tres escarabats?) expressen les seves obsessions, es repeteixen com un peix desmemoriat dins d’un aquari i espigolen autors d’universos ben diferents i allunyats en el temps com són Kafka, (Metamorfosi i també El teatre d’Oklahoma) Calderón de la Barca (La vida es sueño) o Pirandello (Sis personatges en cerca d’autor). Dei Furbi té un llenguatge fluïd, sempre amb el joc de paraules, el gust pel cant a cappella i un moviment enigmàtic. Eviten tant com poden construir un personatge. i, per això, els hi lliga tant bé el drama del Gregor, que es transforma en insecte, o deixar-se perdre en els versos conegudíssims de Calderón (obvien citar El gran teatro del mundo, possiblement, perquè trepitjaria el conte fantasiós de Kafka). És un viatge d’humor que aixeca somriures, un punt d’enveja (què es van prendre el dia que van trobar la cançó dels estupefaents?) i molta admiració per la dificultat interpretativa. És un equilibri constant entre un text dit  sense massa intenció volgudament, un moviment que insinua i un cant ben modulat i en el que no es pot perdre la respiració. Perfum intens surrealista.

El resultat és una peça enigmàticament divertida, un malson que acaba bé. Que reconcilia l’artista i que convida el públic a ser-hi i a descobrir la trama i l’ordit de la dramatúrgia. Potser no hi ha la paradoxa d’Asufre, segurament la més ebojarrada i alghora desesperada, però manté el to amb dignitat. Dei Furbi  abandona Mozart (anteiorment havia interpretat La flauta màgica i posteriorment Trilogia Mozart).

Deien els membres de la companyia que els seus espectacles van guanyant gags a mida que s’allarga la temporada i que troben acudits en els viatges cap a les funcions de bolos. Doncs, sembla que deuen haver voltat prou perquè els equívocs fonètics són constants i dits ingènuament, sense voler forçar el riure: del tius, “Vaig per per anar a Oklahoma?”, “O clar, home”, respon l’altre. és nomé sun exemple d’un text trufat de gags que no estiren per fer-ne una segona lectura (com sí que realitza sovint Jordi Oriol, per exemple, o com feien els Accidents polipoètics). 

Per últim, l’espai. Els artistes es moouen en lloc blanc amb unes diagonals. La il·luminació els emmarca i descobreix nous jocs perquè, sense moure’s del lloc, sembla que travessin per un infernal de portes, de carreteres que porten al càsting d’aquest teatre màgic. No us la perdeu. A Barcelona, o quan facin gira per Catalunya.