Mossèn Antoni Maria Alcover va
publicar a partir de 1880, i en forma de 24 volums, l’Aplec de Rondaies Mallorquines, un recull de contes i narracions
que havia conegut en les seves successives expedicions lingüístiques i que fins
aleshores s’havien tramès de generació en generació per via oral. Alcover va
fossilitzar, per dir-ho gràficament, una part important de la cultura popular mallorquina
en un procés que, lògicament, no va estar exempt d’una certa neteja d’aquells
elements que l’autor considerava prescindibles o, si voleu, poc edificants.
Ell mateix deia, per exemple, que “dins el meu Aplech no hi ha l’element pornogràfich que tant abunda dins totes
les literatures populars”.

Ara, Toni Gomila ha agafat part d’aquest
material i l’ha reinterpretat convertint-lo en un conjunt de pornorondalles a Peccatum, un espectacle que ell mateix interpreta al costat de la
Catalina Florit. A les mans de Gomila i Florit, les paraules d’Alcover adquireixen
una dimensió diferent que no només és divertida sinó que, a més, i potser
principalment, resulta molt versemblant. És mèrit del respecte amb el qual la
dramatúrgia tracta la font original i de la profunda coneixença de l’ànim i l’ànima
que hi havia la naturalesa d’aquestes rondaies, algunes de les quals, val a
dir, ben reconeixedores.

El resultat és un espectacle
entretingut, correctament dosificat i que, sense despertar passions, segurament
convenç més pel treball dels dos actors que per la curiositat de la seva
intenció. En d’altres paraules, la feina de Gomila i Florit arriba transcendir
l’element verd. Amb el mínim possible –Peccatum
és d’una austeritat tècnica monacal– els
dos actors donen el màxim de si mateixos, entrant i sortint vertiginosament de
multitud de personatges, encadenant registres amb una envejable versatilitat i invertint
una gran energia física.

Peccatum és un espectacle que vol
ser divertit i, apart d’aconseguir-ho, es fa interessant. Una proposta que
requereix uns espectadors oberts de mires, disposats a jugar el joc d’irreverències
consecutives que s’hi proposen i a acceptar, al cap i a la fi, que probablement
aquesta reinterpretació estigui més a prop de la veritat que la versió d’Alcover.Però, per damunt de tot, espectadors que vulguin gaudir d’una interpretació remarcable.