La Tristura, una de
les companyies més trencadores del panorama estatal, torna al escenaris
barcelonins després de 9 anys d’absència. Ho fa amb un espectacle sobre un tema
que ha estat silenciat sistemàticament durant l’anomenada Transició espanyola:
els nens robats del franquisme i el postfranquisme. Enguany, una exposició al
MACBA que duia el paradoxal títol de Gelatina dura, parlava de les moltes
ombres d’aquest període, articulant un discurs valent però sense incidir massa
-potser no era l’objectiu principal- sobre un aspecte o altre. La Tristura
desenvolupa un d’aquest aspectes sense dramatismes però amb un sentit de la
responsabilitat històrica encomiable. Pablo García és un cantant -Pablo Und
Destruktion, és el seu nom artístic fora d’aquesta funció- que s’interpreta a
ell mateix en la peripècia de saber quelcom sobre els seus pares biològics. Com
si es tractés d’una gran perífrasi, en aquest espectacle res és el que sembla a
primera vista. Per començar, no va de cine, encara que la posada en escena
sigui molt cinematogràfica i que, de bon començament, ens apareguin sis infants
disposats a instal·lar-se en unes butaques de cine acompanyats de crispetes i
begudes en gots de cartró. El títol Cine fa referència al mot grec kiné (moviment)
i vol reflectir la posada en marxa del protagonista vers la recerca d’uns
orígens que li han estat manllevats. Això el portarà a voltar per diferents
ciutats de la geografia espanyola, arribant a creuar els Alps fins a Torí i
Milà. El seu és un viatge en solitari i envoltat de la més estricta soledat. No
es tracta però d’un monòleg, des de l’inici, un estudi radiofònic, Pablo va
mantenint converses amb diferents personatges. En el cas de l’estudi, sentim la
veu en off del locutor que l’ha convidat al seu programa, una forma magnífica
de presentar-nos el personatge. Mica en mica, anirem sabent més d’ell. Un
clàssic: la conversa telefònica que manté amb qui sembla ser la seva parella.
Es desplaça en tren, pels seus ulls passen els noms retolats dels llocs que va
deixant enrere. A Donosti es troba amb una dóna que orientarà la seva recerca,
advertint-lo de les nombroses dificultats que trobarà i de la possibilitat
d’arribar a un cul de sac. Malgrat això, persevera: el seu viatge el porta fins
Itàlia per entrevistar-se amb un alt funcionari retirat que sembla ser un dels
màxims responsables del que havia estat una xarxa de venda de bebès. No en traurà
massa cosa… Però el viatge en ell mateix té força terapèutica per al
protagonista i interès dramatúrgic; d’altra banda el sol fet que se’n parli i
es doni a conèixer aquest trama criminal és un gran avenç en la recuperació (i
reparació, ni que sigui moral) del nostre passat. Els nens del principi tenen
diferents funcions a l’espectacle: petits tramoies, figurants amb o sense
frase… una manera delicada de fer conscient al públic d’una innocència i
tendresa que va ser trepitjada sense contemplació per a satisfer la cobdícia d’alguns.
Després hi ha la pròpia Itsaso Arana -també signa l’autoria, dramatúrgia i
direcció junt amb Celso Giménez- i Fernanda Orazi repartint-se la resta de
papers; i fins a cinc intèrprets diferents per a les veus en off. El disseny
escenogràfic de Ana Muñiz és molt suggeridor i interactua a la perfecció amb el
de llums de Eduardo Vizuete. Tot plegat fa de Cine un espectacle necessari i,
malgrat la gravetat del tema, fàcil de gaudir-lo.