A més de la sinopsi, hi ha altres maneres de recopilar informació
prèvia a la representació d’una obra. Per exemple, pel públic que va a
veure-la: trobar a la cua gent del panorama creatiu més inquiet com
Roger Bernat i els Conde de Torrefiel és un indici de l’interès que
desperta el treball de La Tristura. Són una de les companyies més en forma de l’escena madrilenya, creadors d’unes coordenades expressives pròpies en què l’acció col·lectiva i la poètica personal
encaixen de forma sempre sorprenent. Encert per part del Grec al
programar la seva segona actuació a Barcelona nou anys després del seu
debut a l’Antic Teatre.

L’argument s’endinsa en el fangar d’un tema encara tabú, el furt de nens
durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. Pablo és un
noi nascut a principis dels vuitanta que emprèn el camí de la recerca
dels seus pares biològics. Després de xocar contra un mur de traves
burocràtiques decideix iniciar un doble viatge, el físic i l’interior,
una doble aventura en forma de ‘road movie’ teatral que connecta amb el títol de la peça, ‘Cine’ (‘kiné’), etimològicament ‘moviment’.

El públic escolta tota la funció mitjançant uns auriculars, mecanisme
que potencia la sensació de voyeurisme. És només una de les múltiples
solucions escèniques que van donant forma a la història, amb escenes més
naturalistes i altres més evanescents de trets metafísics. Un grup de
nens i nenes van i venen per l’escenari com si es tractés d’un cor del
teatre clàssic grec. Els seus moviments posen en escena una mirada diferent, una fantasmagoria que multiplica el significat de cada transició, de cada escena que transiten.

Els recursos de la performance en combinació amb la poesia van generant un solatge personalíssim, un torrent d’emocions
que discorre entre els dubtes personals del protagonista i la
responsabilitat que ens pertoca com a societat en tot aquest drama
silenciat. L’aparent simplicitat del conjunt, tant formalment com a
escala interpretativa, és en realitat un joc molt ambiciós.
Hi ha més preguntes que respostes, l’espectador ha de completar la
trama, s’ha de posicionar, recompondre un sentit a partir dels fragments
de la història.

Entre el que veiem i no veiem, entre el
que es representa i es prefigura, la confluència de llenguatges i
plànols narratius diferents planteja interpretacions menys condicionades
que, no obstant això, són una crida al moviment, a trencar les cadenes
dels silencis imposats. Assange, Snowden, Manning són
referents, mostrar el que no ha de ser mostrat. Qui té por de la
veritat? Tant de bo no tornin a passar nou anys per veure de nou La
Tristura a Barcelona.