La tristura té una forma de fer molt íntima. Recorden prou el treball d’El Pont Flotant (El fill que vull tindre). No només perquè en aquesta peça hi ha un grup de nens que juguen per l’escena i li donen una tendresa notable (no són indispensables probablement, però, tampoc gens gratuïts). En aquest treball, la companyia exposa el silenci que hi ha sobre la pila de nens robts a l’estat espanyol. Durant el franquisme pe`ro també en la primera transició. El protagonista és Pablo que pateix una certa indefinició, que li agradaria concretar. Conèixer els pares; saber què va passar, Creu amb la bondat dels pares adoptius, que legitimen haver-se’n cuidat per uns papers legals però incomplerts. No arriba a ser el testimoni dels de La Conquesta del Pol Sud (Claudia) però  es corregeix amb un espai sonor molt suggerent (se cedeixen uns altaveus inalambrics per poder seguir tant les rèpliques com les pistes de so que ambienten la peça). En sí, la narració és prima, molt senzilla de dues trames que s’acaben trobant i que no resol gaire res. Però deixa moltes puntes obertes: com el canvi de paradigma de si abans la culpa i  elpenediment era la base de la societat del segle XX, ara tot es justifica com a procés d’aprenentatge, personal o col·lectiu. tothom ha de ve poder ensenyar el seu currículum d’`pexits. Els fracassos són valorats com espais d’aprenentatge. 

Senzill, directe, tendre, intrigant, amb tocs de comèdia romàntica i amb buits de desorientació del nostre dia a dia. Una peça amb incomptablñes finals, reflexions, com el cervell que il·lustren a l’arrencada de la peça. Deien en l’estrnea que feia 9 anys que havien trigat a tornar a Catalunya. Seria bo que no triguessin tant a tornar. Tenen coses a dir i ho fan amb un llenguatge molt personal que connecta sent molt respectuñós amb el tema que tracta i, sobretot, amb els personatges que hi apareixen i amb el públic que els amanyaga i desperta una felicitat molt infantil, es tingui l’edat que es tingui.