Aneu amb compte amb la compassió, perquè també aquesta es pot
transformar malgrat els seus components teòricament positius en una bona arma
de destrucció. Així ens ho adverteix el gran Stefan Zweig en boca del Doctor
Condor, un dels personatges de la novel·la ( el relat més extens escrit mai per
l’austríac) que ara l’extraordinària companyia Complicité dirigida pel britànic
Simon McBurney i els no menys extraordinaris intèrprets de la berlinesa
companyia  Schaubühne han transformat en
un espectacle subjugant . Diu Zweig a través del doctor de la seva obra que “hi
ha dues classes de compassió. L’una és dèbil i sentimental, només fruit de la
impaciència que sent el cor per tal d’alliberar-se quan abans millor de la
penosa emoció que sentim enfront la desgràcia aliena. Aquesta compassió no és
exactament compassió, si no més aviat una defensa instintiva de l’ànima enfront
el dolor de l’altre. Però també hi ha una altra mena de compassió, que és
l’única que compte: la que està lliure de components sentimentals, la que es
mostra creativa, sap el que vol , i està disposada a aguantar amb paciència i
resignació fins les seves últimes forces”.

Ara bé: som sempre capaços de diferenciar
entre l’una i l’altra, o més aviat, tendim sovint a la confusió ? Seguint
aquest mateix fil – el fil que segueix Zweig, mentre ens fa seguir alhora les
penoses decisions que pren l’oficial Hofmiller arrossegat pel seu confós
sentiment de compassió- sabem diferenciar entre la compassió i la pietat ,
suposant que es tracti de sentiments veritablement diferents? Sabem valorar
alhora la diferencia que existeix entre expressar o rebre compassió i expressar
o rebre  amor? I quan de per mig es mou
el sentiment de culpa, no és possible que el sentiment de compassió no sigui
altra cosa que un intent equivocat de tranquil·litzar la nostra consciència ?
De fet, en el cas de l’oficial Hofmiller, tot comença precisament així . Aquest
soldat jove i amb orígens humils que ha estat convidat a la mansió de l’home
més ric i noble de la població on es troba el seu regiment, després d’un
deliciós sopar i una deliciosa vetllada plena de bones converses, bon vi, i
bona música per dansar, ha comès la indiscreció de convidar a ballar la filla
de l’amfitrió , sense adonar-se que aquesta , té les cames mig paralitzades. Aquí
tenim el detonant que posa en marxa el desastre. Cal remeiar com sigui l’error.
Però fer-ho amb un plus sobredimensionat d’atencions afectuoses que es van
complicant amb una xarxa de mitges mentides pietoses , suposa en realitat
iniciar una cadena d’errors que provocaran equívocs dramàtics  cada cop més impossibles de rectificar.

I què poden tenir a veure aquests errors
fruits d’una compassió mal entesa que pot adquirir també l’aparença d’amor , amb
un uniforme imperial brut de sang i exposat en un museu ?  Doncs McBurney comença la seva proposta
precisament amb aquest uniforme, que no és altre que aquell que lluïa l’arxiduc
Francesc Ferran a Sarajevo el 28 de juny de 1914, el dia que un atemptat va
acabar amb la seva vida i la de la seva dona, deixant així sense espoleta la
bomba que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial.  McBurney organitza l’espai escènic del seu
espectacle gairebé com si es tractes d’una sala d’assaig en la qual els
intèrprets es preparessin per fer la lectura d’una dramatització de l’obra de
Zweig. Una sala en la qual  conviuen
l’oficial Hofmiller madur que oficia de narrador amb l’oficial Hofmiller
juvenil que reviu la seva història  en
forma de record. Una sala en  la qual
l’Edith – la noia d’aquesta història- actua amb un cos però parla mitjançant la
boca d’un altre cos i d’una altra actriu, marcant així tota l’estona la
dicotomia entre com es veu a ella mateixa i com la veuen els altres ; marcant
així també la dicotomia entre la compassió i l’amor en la qual sembla moure’s el
seu amable oficial. Una sala en la qual el director, deixa ben a la vista el
relat. Cal mostrar tota l’estona que som ficats dins  d’una narració , que se’ns estar narrant una
novel·la, evitant donar-li al que es narra la forma de reproducció de la realitat
que prenen habitualment les adaptacions literàries. I en aquesta sala que
s’anirà omplint de projeccions marcades pel blanc i negre ( de vegades tan
cruelment subtils com aquella que ens mostra la dansa de la Paulova, ballarina
mítica admirada per algú que no pot dansar ; de vegades tan esclaridores sobre
el subtext  social i polític que es mou
per sota l’argument com aquelles altres que ens introdueixen la vida quotidiana
de les comunitats jueves a l’Europa de l’imperi austrohongarès ) , McBurney
ubica també una mena de vitrina  mòbil
destinada a jugar un paper fonamental al llarg del muntatge. A la primera
escena de l’espectacle, aquesta vitrina ens mostra l’uniforme tacat per la
primera sang que es va vessar a una guerra que faria vessar una infinitat de
litres de sang. I se’ns recorda que Zweig es va passar una bona estona davant
aquest uniforme exposat a un museu de Viena abans de partir cap a un exili del
qual ja no tornaria mai més . Ben bé com si mirant l’uniforme, Zweig estès
contemplant la tragèdia de tot un continent; la tragèdia del passat recent, i
la del futur que era a punt d’esclatar. Poc després, Zweig escrivia la novel·la
(una novel·la creada a Anglaterra al llarg de l’època en la qual es va
convertir en visitant assidu de Freud, un altre exiliat il·lustre; cal tenir en
compte també el component psicoanalític que presenta el relat)  que ha donat origen a aquest magistral
espectacle en el qual fins i tot el més petit so ( el moviment de les peces
d’un escac invisible, posem pel cas) té un pes significatiu. I la seva
advertència sobre la compassió mal entesa i sobre els errors en els quals
reincidim perquè ens resulta més fàcil repetir-los que qüestionar-los , i la
forma com aquestes actituds que es mouen en el terreny de les decisions individuals
acaben també reflectides en les grans tragèdies i en les males decisions  col·lectives, és quelcom que Zweig apunta  amb les seves paraules escrites, i McBurney
visualitza de forma aclaparadora amb la seva potentíssima proposta escènica.