Genial inici d’arrencada del Grec Festival. La proposta de Dimitris Papaioannou explora nous llenguatges i ho fa amb una densitat i profunditat remarcable, al costat d’una estètica magnètica. Hi ha molt treball i també un gust per repassar la iconografia més clàssica. Els personatges (construccions a vegades a peces amb fins a sis actors!) es mostren tal com són. Amb la seva sorda tragèdia. Sense plors. Amb la contundència de saber-se perduts en un món estrany però que, amb la mateixa senzillesa, sap integrar l’estrany, l’altre, el refugiat. Hi ha retalls de tot que poden donar molta reflexió. Com l’arrencada en què l’home deixa les sabates arrelades (un refugiat de peus descalços?) que morirà en el seu viatge cap a Europa. Hi  haurà qui, humanament, el taparà: respectarà la seva intimitat. L’altre, qui exigirà que es faci visible, que el món ho conegui: les vergonyes de la víciima són la mandra de la còmoda Europa. Finalment, hi ha el propi personatge (que es mira estranyat aquesta discussió sorda i ningú l’ha interrogat). Quan d’un fet emergeixen tres veritats antagòniques, carregades de bona intenció, es percep que el món té molts més prismes que  els mass media auguren, amb una simplificació evident del missatge, dels punts de vista. 

Els actors accepten el seu destí, a vegades amb una certa curiositat; sempre amb un evident conformisme. Després de la tempesta, arribarà el moment de la reconstrucció. La individual i també la de la societat. I qui és el domador? Hi ha el que descobreix Déu. El que aprèn a pregar-hi, el que es distancia dels rituals per aprofundir en les bondats de la seva ensenyança. Però cap d’aquests és qui domina l’univers. En tot cas, el domador és el que no apareix i ha decidit les amputacions emocionals i físiques dels personatges; la seva nuesa. 

El crit silenciat evoca l’home a la Lluna, la classe d’anatomia que va immortalitzar Rubens (i que servirà d’un banquet gore posterioment). És l’esquelet d’un cos que ha exprimit fins a l’última gota de la vida. A The great Tamer hi ha un món fosc que pot evocar a Wasteland (Grec, 2013) o Nàufrags (Mercat de les Flors, 2016). També un cos enguixat que accepta ressignadament el seu patir com el de Sol Picó a El llac de les mosques (Mercat de les Flors, 2009). I la manipulació d’unes planxes en una tarima inestable amb sorpreses que evoca el joc de Johann Le Guillerm amb el seu Secret (Circ d’ara mateix, Mercat de les Flors 2014). La peça, en definitiva respira una èpica tràgica però sense queixa. Sempre acceptant el destí. Com si tots fossin un Sísif que es ressignen a la decisió dels déus. El problema és que ara, aquell domador no té rostre ni nom: és una societat que ha pervertit la percepció que l’home és al centre del Món, que la raó domina les creences. Tot decau, té errors de sistema que atrapen. Cal acceptar-ho i seguir sobrevivint. En un silenci que captiva.