Sobre una enorme estructura a l’escenari, amb lleugera inclinació i composada de fulloles fosques, un home sol espera mentre el públic ocupa les seves localitats. Està fixat a terra: les sabates hi han fet arrel. El seu destí: un pas efímer per l’existència. Enmig d’un moment i l’altre, la (fràgil) corporeïtat de la matèria.

Dimitris Papaioannou imagina aquell trànsit com si d’un quadre estàtic es tractés.

Pots llegir la crítica sencera en el següent enllaç: